Fa tres dies que els periodistes d'aquest diari no signen les seves cròniques, els curts, les notícies més intranscendents o els reportatges més impactants. Tot es redueix a un magma que anomenen “redacció” i que els inclou a tots, excepte als senyors i les senyores que en diem col·laboradors, com ara jo, i que mostrem el rostre i certifiquem amb noms i cognoms l'autoria d'un escrit com ara aquest. Sempre he estat col·laborador d'aquest diari. D'El Punt, d'ençà que vaig començar a escriure a la premsa; i de l'Avui, en algunes etapes en les quals vaig publicar crítica de llibres, contes i fins i tot un resum setmanal, encara que sembli mentida, de les revistes del cor. De fet, durant tot aquest temps, amb més o menys intensitat, he estat un convidat de privilegi, una persona que ha gaudit d'allò que reporten els diaris i que la literatura et proporciona de manera més esporàdica i laminada. La presència del lector. La imminència del lector. La proximitat. El comentari al mig del carrer per un article que ha despertat curiositat o alegria o que ha generat, potser, una petita dosi de felicitat o un instant de reflexió. Això és impagable. La implicació, doncs, és sobretot sentimental, de part d'algú que ha escrit, en aquest diari, en aquests dos diaris, moltíssimes pàgines. Moltes, negligibles; totes, amb afany de dignitat professional; algunes, memorables, en el sentit que, almenys per a mi, mereixen un record. És per tot això que avui parlo de mi i d'aquest mitjà. Ben poques vegades he treballat a la redacció (des del dia que no s'hi va poder fumar, encara menys), i la majoria dels textos, els he escrit des de casa, amb la comoditat d'un sofà que proporciona determinades vistes sobre la realitat però que no deixa de ser un observatori certament aristocràtic. Avui, sempre, el que compta de debò són tots aquests periodistes que signen com si fossin una lava per reivindicar el seu dret a informar des de primera línia, des de la trinxera on s'amaga el periodisme autèntic, el que cerca la transmissió no pas de la veritat absoluta (que no existeix com a tal) sinó del que més s'hi acosta: una percepció dels fets que tingui en compte tots els paràmetres, totes les circumstàncies que hi conflueixen, totes les explicacions que envolten la realitat. Signo aquest article perquè deixin de ser magma i perquè el seu rostre, la seva signatura, habitin de nou entre nosaltres.