De fet, després del títol –“Fraga no va ser Gil-Robles”– aquest article es podria donar per acabat perquè la frase sintetitza allò que, probablement, constitueix l'aportació més important de Manuel Fraga a la vida política espanyola de la segona meitat del segle XX. Fraga no va ser Gil-Robles, és a dir, ell sí que va ser capaç d'encaminar la dreta espanyola, en bona part franquista, cap a la plena acceptació d'un sistema democràtic, constitucional. Gil-Robles, en canvi, havia fracassat, uns quants anys enrere, en el mateix intent, o sigui, el d'aconduir la dreta monàrquica cap a l'acceptació de la fórmula republicana que havia estat votada per una majoria d'espanyols i de catalans. Gil-Robles, massa jove, massa ambiciós, massa inexpert, o senzillament superat per les circumstàncies, va navegar entre la pretensió de convertir-se en Duce, fora, doncs, del sistema parlamentari –hi ha una crònica, excel·lentíssima, d'Irene Polo sobre el tema– i la d'esdevenir el líder d'un centredreta moderat. Gaziel, que com a bon periodista era capaç de veure-hi clar quan encara diluviava, de seguida es va adonar que en els dubtes de Gil-Robles la República s'hi jugava, en bona part, la supervivència. I un seguit de dramàtics articles seus, publicats a La Vanguardia, així ho posen de manifest. El resultat tots sabem quin va ser. No fue posible la paz és el títol de les memòries de Gil-Robles; probablement, un títol dedicat a ell mateix.

Fraga, que entre moltes altres coses sabia història, no va voler fer de Gil-Robles. En el moment de la mort de Franco, Fraga exercia d'ambaixador a Londres. Arias Navarro el va cridar perquè formés part del nou govern, en qualitat de vicepresident. Arias no tenia cap intenció de democratitzar res perquè era un franquista pur i dur i perquè estava lligat de peus i mans amb la família Franco. Per això, va proposar a Fraga que s'apuntés al succedani de lliure associacionisme polític que pensava muntar. Fraga, però, li va dir que no; que havia arribat el moment dels partits polítics de sempre, els que constitueixen un dels elements definidors de la democràcia.

Naturalment, per arrossegar els franquistes, o bona part dels franquistes, cap a l'acceptació de les regles democràtiques els havia de prometre que Espanya ni seria “desmembrada” ni acabaria “roja”. Era el mateix procediment que havia usat, si fa no fa un segle abans, el bisbe Torras i Bages quan instava els carlins a incorporar-se a la societat industrialitzada i moderna. La frase que mai no va dir –“Catalunya serà cristiana o no serà”– és una invitació a participar de manera activa en la construcció d'una societat. Que, naturalment, no podia ser una societat que anés en contra dels postulats carlins, sinó que els integrés.

Contràriament a allò que pot semblar per als qui veuen la història com un complot, res, o ben poca cosa, estava escrit en el moment de començar la Transició. En una magnífica entrevista publicada a L'Avenç, Miquel Roca ens ha explicat, només una mica, com van anar, per exemple, les discussions al voltant de la redacció de la Constitució. Fraga era, en aquest punt, i en qualsevol altre, un adversari dur de pelar. El seu model d'Espanya no era, en absolut, el meu, ni el de molts catalans. Però no seria just no reconèixer que, en un moment crucial de la nostra història, va posar tota la seva energia –i en tenia molta– a favor de la superació de la Guerra Civil; i, en definitiva, de la democràcia.