La brossa i la biga

La vista pública del judici de Francisco Camps ha servit per constatar les petites misèries de la gran política valenciana. El capítol més lamentable del serial correspon a les gravacions telefòniques, en les quals tothom –hipotètics empresaris i presumptes polítics– evidencia una baixesa moral que supera qualsevol telenovel·la llatina. L'anècdota desvela la categoria: el País Valencià ha estat governat en els darrers anys per una classe política que ha perpetrat tota mena d'excessos en nom d'un estúpid orgull provincià. Sota les presidències d'Eduardo Zaplana –que, per cert, com diria Joaquim Maria Puyal, s'ha escapolit hàbilment de l'escomesa final– i de Francisco Camps, els valencians han esdevingut un absurd parc temàtic de la prepotència i la banalitat.

Fidels a la divisa medieval “Més que el que més”, ajuntaments, diputacions i govern valencià han desplegat una política buida, arrogant i corrupta. Des de Terra Mítica fins a l'aeroport de Castelló, passant pel nomenament de Julio Iglesias com l'ambaixador més buit i més car que mai hagi designat cap administració pública, el circuit efímer de Fórmula 1 que castiga els barris marítims de València o la Ciutat de les Arts i les Ciències. Els governants valencians han decidit que tot allò que no cobrien en solvència i profunditat havien d'esmenar-ho amb aparença i superficialitat. I sempre sota el control dels interessos “nacionals”, que els imposaven quotes i deliris, com ara la contractació de pallassos ultrajacobins a Radiotelevisió Valenciana o de les empreses mafioses que integraven la xarxa Gürtel. Això ha estat el País Valencià en els darrers anys. I tota aquesta enorme mascarada no ha estat castigada a les urnes perquè l'alternativa –encarnada per un PSOE mediocre, trist i desanimat– no ha estat capaç d'il·lusionar ningú més enllà de l'estricta i obedient militància. La gran incògnita que ara s'obre és si el recanvi que representa Alberto Fabra vol dir alguna cosa més que continuïtat limitada per la prudència, l'escarment i les circumstàncies. Però, sigui com sigui, el passat és recent i queda reflectit en els processaments de Francisco Camps i del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra. Per a escarni de tot un estil de poder.

Des de Catalunya una part important de l'opinió pública es mira totes aquestes peripècies amb una barreja de curiositat, morbositat, displicència i superioritat. “Encara els passa poc”, riuen. Sembla que tot plegat es justifiqui per l'equivocació reiterada que representa votar majoritàriament una “desgràcia” com el Partit Popular. Tan distrets estan aquests observadors superficials de la realitat amb les brosses dels altres, que són incapaços de reconèixer les pròpies bigues, que no són bíbliques, sinó actuals.

Les finances valencianes són un desastre, és cert. Però només una mica més que les catalanes. La gestió dels comptes públics valencians en els darrers anys ha deixat l'entitat a un pas de la fallida. Com aquí. Generalitat Valenciana i Generalitat de Catalunya, germanes en la història i en la insolvència. Tant, que aquestes darreres setmanes, quan els uns i els altres no podien garantir als funcionaris el cobrament de la paga de Nadal, alguns alts representants del govern de CiU reconeixien que demanaven a tots els déus que fos l'executiu d'Alberto Fabra el primer a petar. D'aquesta manera, l'auxili del govern de Mariano Rajoy es faria inevitable i després seria més fàcil justificar l'oxigen a la Generalitat presidida per Artur Mas.

En la mateixa línia és molt fàcil escarnir la grandiloqüència delirant que ha perpetrat parcs d'atraccions fallits, aeroports sense avions o palaus de l'òpera resignats a representar la sarsuela local. Però atenció de nou a la palla dels altres. Quants grans projectes han fet aigües també a Catalunya per haver estirat molt més el braç que la màniga? Aquests dies s'ha sabut, per exemple, que el director del fantasmagòric Centre d'Art Contemporani conegut com el Canòdrom cobra des del 2010 més de 60.000 euros anuals. El CONCA i el Consell de Cultura de Barcelona van determinar qui havia d'ocupar un càrrec tan exquisit quan la instal·lació encara era una quimera. Encara fa de més mal mirar el cas de Linguamón-Casa de les Llengües, una colossal infraestructura que es va començar a desplegar l'any 2005 i que s'ha dissolt sense donar explicacions de la despesa que ha comportat en sis anys de funcionament. “Acostar el món de les llengües als ciutadans”, deia l'acta fundacional de l'entitat. Ben acostats, han quedat llengües i ciutadans...

El desficaci continua amb instal·lacions com el Hub Barcelona Centre de Disseny. Com diria Santiago Rusiñol, tenen vostès “un local magnífic”. El problema serà omplir-lo. I la línia 9 del metro de Barcelona? I l'aeroport de Lleida? Què passarà també amb la inversió de l'Ajuntament de Badalona, que ha condicionat un gran local per a un museu del còmic que ara no pot garantir ningú? Tots aquests casos no són comparables. Hi ha infraestructures raonables i justificades que la crisi ha deixat en suspens, però n'hi ha també d'absurdes. Autèntiques idiotades que només es justifiquen perquè a Barcelona hi ha personatges d'influència i polítics locals que volen donar lliçons de cosmopolitisme i interculturalitat a Berlín i Manhattan. Són els mateixos que es miren els valencians –pobres, que voten PP– i se'n burlen i se'n compadeixen. Cada terra fa sa guerra, remarca contundent la dita. I les seves pròpies vergonyes. Humilitat, doncs, en aquesta vall de riures i vanitats.