El creuer Costa Concordia s'enfonsa i el conseller del Banco Santander Francisco Luzón es jubila amb una pensió de 56 milions d'euros. Què tenen a veure una cosa amb l'altra? Aparentment, res. Però sí. Totes dues notícies són metàfores perfectes. La primera ja la va explicar en Manuel Cuyàs divendres en aquest mateix espai. El vaixell que pilotava Francesco Schettino es va enfonsar just quan començava aquest any que els entesos pronostiquen com el de l'empobriment, el de la immersió d'Europa en el fons més profund de la crisi econòmica. La metàfora continua amb Schettino sent el primer d'abandonar la nau, mentre el passatge i la resta de tripulació quedaven pràcticament abandonats a la seva sort, com a símbol que els veritables responsables de la crisi han sortit indemnes del naufragi. I la metàfora naval acaba amb l'autoritat marítima de Liorna esbroncant el capità per haver abandonat la nau al crit de “Vada a bordo, cazzo”. Aquí sí que m'hauran d'ajudar vostès a decidir si, metafòricament, qui envia el capità a tornar al comandament de la nau és algú amb més seny, capacitat i autoritat que Schettino o si som els ciutadans els que ho diem als nostres governants. Perquè tant podria ser Merkel dient a Zapatero o a Rajoy el que han de fer com algú que estigués per sobre de Merkel posant a tothom per sota seu al lloc que li correspon. En aquest cas, per trobar a algú que tingui més autoritat que Merkel hem de sortir del que són persones físiques, i només podem anar a parar a aquesta entelèquia que anomenem mercats. Ja estem ben arreglats, doncs, si qui crida “Vada a bordo, cazzo” són els mercats, perquè hem tancat el cercle anant a parar als que van originar la crisi situats ara com a conductors de les mesures per reconduir-les. I em temo que la metàfora va per aquí, perquè la idea que som els ciutadans els que donem l'ordre als capitans no és metàfora ni res, sinó pura ficció.

L'altra metàfora, la del banquer Luzón, s'explica sola. Se'n va voluntàriament i s'endú 56 milions d'euros a casa. A partir d'aquí, vostès i jo podem vestir la metàfora de tota la ràbia i la demagògia que vulguem en relació amb les conseqüències de la crisi, però ni així aconseguirem superar la crueltat de la realitat: Francisco Luzón va ser distingit el mes de novembre pel govern de Zapatero amb la medalla d'honor del mèrit al treball.