I nosaltres, anar esperant

Ja està. Croàcia es convertirà l'1 de juliol del 2013 en membre de ple dret de la Unió Europea. O el que és el mateix, el croat es convertirà en la 24a llengua oficial. L'anglès, l'alemany, el castellà, el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estoni, el finès, el francès, el grec, l'hongarès, l'italià, el letó, el lituà, el maltès, el neerlandès, el polonès, el portuguès, el suec, el txec, el búlgar, l'irlandès, el romanès i, és clar, ara el croat. I nosaltres, anar esperant. Anar esperant mentre veiem com el maltès, amb uns 330.000 parlants, o el danès (6 milions de parlants), l'eslovè (1,1 milions), el finès (5 milions) o el suec (uns 10 milions) són idiomes oficials de la Unió Europea i el català no. El parlem més de deu milions de persones i resulta que no mereix ser reconegut com a idioma oficial de la UE. Ho entenen, això? Tot plegat perquè l'Estat, amb els vots del PSOE i del PP -que en aquests temes pensen exactament igual- sempre han vetat el reconeixement oficial del català. I ara veiem com el croat, que el parlen set milions de persones, entra en el club de les llengües oficials. No em serveix a mi, l'excusa aquesta que sento de molts savis en el sentit que justament el problema és que hi ha massa llengües oficials, i que així és impossible agilitar molts tràmits. Perquè en aquest punt -en el de quines són les llengües de treball- ens posaríem d'acord en reduir-les. Però una cosa n'és l'ús i l'altra el reconeixement oficial. I aquest no ens el donen, simplement, perquè aquest tràmit ha de comptar amb el vistiplau de l'Estat. I l'Estat que tenim no ens escanya només econòmicament. Ho fa també lingüísticament.