Borges parla d'un llibre de contes llegit fa temps, Tales of Old Japan, del qual no recorda sinó les il·lustracions, “uns dimonis verds, ben demoníacs, ben japonesos”. I reflexiona: “Recordo aquelles il·lustracions som si ara les veiés. És una mica trist pensar que, a vegades, quan llegeixes un llibre, només en resta la imatge de l'enquadernació verda o que el llibre era en aquell prestatge o potser en un altre, i que, de la resta, no en perviu res. O potser sí. Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els palimpsestos”. Aquesta és la percepció que tinc ara mateix de determinats llibres, com, per exemple, els poemaris de J.V. Foix. En vam acompanyar al llarg de molt temps i em van il·luminar i els vaig fer servir i els vaig rebre, tal com diu C.S. Lewis que es poden entomar les obres literàries. És a dir, els vaig fer servir (em van confirmar camins que ja sabia) i els vaig rebre (em van acompanyar d'excursió a passatges ignots).

Ara, que commemorem els vint-i-cinc anys de la mort del poeta, recordo una edició de Gertrudis que ell em va firmar després d'haver gosat recitar uns versos seus en un acte per a nens de primària. En recordo la portada, un home jove amb un barret de feltre i unes ulleres, i recordo la signatura d'un home vell i elegant, amb cal·ligrafia indecisa i tremolosa. El dec tenir per casa, però ara no sabria dir cap de les paraules que conté sinó la silueta d'aquella firma. O almenys era el que pensava en el moment de començar a escriure aquest article. A poc a poc, mentre m'entossudia a refer l'escena del Foix ancià davant del noi que s'havia atrevit a dir Foix davant seu, a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell i les proses surrealistes de L'estació, i els llibres que he desat al calaix de baix, i els pneumàtics i els avions i aquells títols eterns com un desert. És veritat: totes aquelles lectures que ens van marcar, més enllà del color del llom, tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.