El capitalisme des de Davos

Enguany a Davos, a la reunió del World Economic Forum, hi ha planat un ambient de pessimisme generalitzat. Els economistes participants avisen dels perills d'una recaiguda. Alguns manifesten la inquietud per la feblesa i les mancances de la resposta governamental a la UE. N'hi ha, com Kenneth Rogoff, que preveuen, com a mínim, que dos o tres països perifèrics necessitaran quitances del seu deute o, fins i tot, períodes sabàtics a fora de la moneda única. O com Moisés Naïm, que propugna mesures d'austeritat als països meridionals i de recapitalització dels bancs europeus. La gran incògnita és, però, si a països com ara Itàlia i Espanya, l'austeritat no serà la causa d'una forta recessió, atès que un augment d'impostos, l'atur molt elevat i la retallada de poder adquisitiu es tradueixen inevitablement en una caiguda del consum i un obstacle al creixement i a la creació d'ocupació. Un cas de remei que pot ser pitjor que la malaltia. Els dubtes arriben fins a l'extrem que un dels debats de Davos està dedicat a la qüestió de si estem assistint, en el segle XXI, al fracàs del capitalisme del segle XX.

Segons l'opinió de John Kay, el mateix Adam Smith, inspirador i defensor del laissez faire, tenia clar que els interessos dels negociants i els dels consumidors sempre són diferents i, en general, contraposats. Per tant, a fi de protegir el públic contra les propostes dels financers i especuladors, els governs haurien de ser molt escrupolosos abans de dictar cap norma que afavoreixi una empresa. Encara més, qualsevol petició del sector privat lucratiu adjudicada pels poders públics s'hauria d'examinar amb la màxima atenció i des de la fundada sospita que inspiren tots els vicis dels monopolis que capitalisme crony, és a dir, de malsana relació entre allò que és public i allò que és rabiosament privat. Joseph Schumpeter va utilitzar l'expressió “destrucció creativa” aplicada al dinamisme de l'economia de mercat. Les grans empreses, com els elefants, poden ballar, però rarament ballen gaire bé. Segurament, Schumpeter va aplaudir el capitalisme mentre que els marxistes el menyspreaven. Tanmateix, tots dos coincidien en la creença que la destrucció creativa era consubstancial amb el capitalisme. Schumpeter sentia el temor que el mateix èxit del capitalisme facilitaria els interessos creats i que els lobbies retoquessin les lleis.

A Davos no hi hagué solament debats acadèmics encara que fossin una mica acalorats. També hi van comparèixer manifestants suïssos amb pancartes que deien: “Wind sind die 99 per cent”. I és així com es va fer palesa una protesta anticapitalista. Tot plegat va posar damunt la taula el tema de les creixents desigualtats entre l'1% dels molt rics i el 99% dels que són cada vegada més pobres. Ara ja no es pot ignorar que, segons ensenya la història, els països que van perdent la classe mitjana corren també el risc de perdre l'estabilitat i la cohesió social. Per si fos poc, el president Obama s'apunta, al mateix temps, a predicar la redistribució de la renda, perquè ha entès que la legitimació del capitalisme no passa únicament per la creació de riquesa, sinó també per la seva redistribució.

Algunes veus com ara la de Warren Buffet es mostren disposades que els multimilionaris paguin més impostos o facin de filantrops. En canvi, alguns banquers i potentats no han après que no es pot matar tot el que és gras. Entre aquests repel·lents personatges hi trobem per exemple Duncan Niederauer, conseller delegat de la multinacional financera Euronext. Va queixar-se de forma insultant i altiva que no hi ha dret que els governants que parlen de l'ocupació gosin molestar els qui creen llocs de treball. Es veu que no s'ha assabentat del primer que fan els banquers. Aquests explotadors sinistres fan veure que no saben que acumulen les enormes fortunes, però no consumeixen tal com ho fan la classe mitjana i l'obrera amb la totalitat dels seus recursos. Sense ells no hi hauria creixement ni pau social. La polarització del patrimoni o dels ingressos és, doncs, un perill públic.

Un altre comentarista d'excepció que ha intervingut en aquesta polèmica és Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal dels EUA i autor d'aquella cèlebre definició de la bombolla de la crisi, que va qualificar d'exuberància irracional. Diu ara que el capitalisme havia encadenat un èxit darrere un altre i que, després de segles d'estancament, havia assolit nivells i qualitat de vida sense precedents. Al mateix temps, l'economia de planificació central era un desastre sense pal·liatius. Malgrat tot, la batalla amb l'economia de mercat lliure en l'aspecte intel·lectual o ideològic encara no s'ha acabat i consisteix a esgrimir un ethos anticapitalista basat en la noció que el mercat és la llei de la selva. Són, però, molts els observadors que es mostren partidaris de limitar el desenvolupament a canvi d'implantar uns mètodes més civilitzats. En tot cas, no queda clar si aquest model equilibrat existeix realment. Durant el segle passat, el procediment vigent va produir recursos suficients per mantenir la subsistència, millorar la sanitat, universalitzar l'educació i millorar les condicions de treball. I tanmateix la virulència anticapitalista es va reforçant, probablement perquè la gent confon el sistema de llibertat de mercat amb el capitalisme de compares, en el qual els governants fan favors a canvi de donacions de campanya electoral o, pitjor encara, de suborns. En realitat els que diuen això s'equivoquen perquè estan parlant únicament de corrupció. Tampoc no es pot confondre la cobdícia i l'avarícia de tants banquers i financers, atès que són només una característica de la naturalesa humana que òbviament afecta totes les classes. Que n'és, de comprensiu, l'exsumme pontífex de la banca central nord-americana! Humanum est et nihil humanum alienum me puto. Greenspan remata amb la categòrica afirmació que amb totes les seves imperfeccions, cap altre sistema ha servit com a substitució del capitalisme de mercat. Ni el socialisme Fabià (la socialdemocràcia britànica) ni el comunisme soviètic van arribar a funcionar amb eficàcia, Amb una audàcia molt considerable, Greenspan declara compungit que durant els seus anys d'exercici del càrrec es va sentir molt disgustat en adonar-se del que passava. I com si no hi hagués tingut res a veure, lamenta el gran nombre de banquers que, anteriorment, havien estat pilars de la prudència capitalista. Quina contradictio in adjecto..., oi? Doncs bé, l'exgovernador de la banca acusa els financers d'haver jugat perillosament amb els valors quan ja es veia venir la crisi. Si ho sabia ell, que era l'encarregat de la torre de guaita. Ell, transformat en espectador, arribava, doncs, a la conclusió que s'havia de regular la banca i d'injectar-li la necessària recapitalització.