Pagesos

Cada dissabte al matí vaig al mercat dels pagesos. Els pagesos són joves neorurals. Compro pa a una parella que han viscut uns anys a l'Argentina i que ara han tingut una nena. Compro tomàquets a una noia que m'explica que no té mai fred perquè el seu home sempre manté la casa a quinze graus. O compro enciams i ruca a en Blake, un noi que va passar dos anys en un monestir budista, on diu que hi va aprendre la disciplina que ara li cal per fer de pagès. Tots són pagesos alegres i xerraires, i no dubten a l'hora de vendre els seus productes a preus cars.

No són com els pagesos d'abans, que eren malcarats i taciturns, però que alhora eren interessats i sempre volien quedar bé. En Josep Maria Fontfreda d'Olot m'explicava una vegada la història d'un propietari de la Vall d'en Bas que va anar a veure el seu masover perquè a la finca del costat hi volien fer una granja de porcs. “Us volia preguntar si us va bé i, si no, podem apel·lar”, li va dir el propietari. “Una granja, és clar, farà pudor”, va dir el masover. “Doncs podem apel·lar.” “Però em sap greu, perquè sempre hem sigut bons veïns.” “Doncs, deixem-ho córrer.” “Ara, una granja no sé si ens contaminarà les aigües.” “Home, doncs apel·larem.” “És clar que les granges bé s'han de fer a pagès…” Al final, quan el propietari ja estava ben desconcertat, el pagès li va dir: “Voleu que us sigui franc? Voleu que us digui realment què penso? Doncs que mal si fas, mal si no fas.”

Pla va utilitzar la figura del pagès per explicar que els catalans som egoistes, ingovernables i covards. Els pagesos de Pla són homes que remuguen però que sempre acaben pagant, homes que traginen però que no acaben fent res. ¿Tenia raó, Josep Pla, o la figura del pagès era una ideologia que projectava sobre el país per desactivar impulsos revolucionaris? Costa de dir, perquè ja se sap que en la seva obra trobem tants comentaris conservadors com crítiques a les mancances del país, tantes històries que demostren que els catalans no tenim remei com expressions del desig de construir Catalunya.

Al text breu de l'any 1934 Per què visc a províncies?, Martin Heidegger explica que, quan li van proposar anar a fer de professor a Berlín, ho va consultar a un pagès amic seu de Todtnauberg, a la Selva Negra. El pagès no li va dir res; tan sols se'l va mirar i li va posar la mà a l'espatlla. Només amb això Heidegger ja va entendre què havia de fer.

Aquest acte de romandre a pagès l'any 34 era molt ambigu. Per una banda, va ser un dels gestos a través dels quals Heidegger es va desvincular del partit nazi sense oposar-s'hi obertament. Després del 1933, no va voler tenir cap càrrec ni responsabilitat polítics, encara que va militar dins el partit nazi fins al 1945. D'altra banda, el gest de Heidegger estava lligat al seu projecte filosòfic de crítica a la modernitat i a l'intent de distanciar-se de les tres grans opcions “destructives” disponibles: el feixisme, el comunisme i el capitalisme. Per tant, el món rural en Heidegger, una mica com en Pla, és un espai regressiu i conservador, però alhora és l'al·legoria d'un altre futur possible, d'una alternativa al present. Tal com va escriure en aquests anys al llibre Contribucions a la filosofia (conegut com a Beiträge), “la lluita contra la destrucció i el desarrelament és només el primer pas preparatiu, el pas vers la proximitat d'un món real de decisió” (§46).

¿No podem veure una ambigüitat semblant en els pagesos neorurals i ecologicomístics d'avui dia, que d'una banda sembla que defugin els dilemes de la nostra societat, però de l'altra potser encarnen la promesa d'una manera diferent de fer les coses en aquest món ple de destrucció i misèria?