De vegades, la imprevisibilitat de la vida es fa insuportable. Saber del cert que el terra que trepitgem es pot ensorrar sobtadament en qualsevol moment –ara mateix, demà, d'aquí a un any– és una incertesa que fa trontollar l'esperit més serè. Sembla clar que la salut –o millor dit, el seu deteriorament– és l'ensurt més gran que la vida ens pot proporcionar, tret, és clar, de la mateixa mort que arriba de forma inesperada amb la seva rotunditat. Però aquests dies –setmanes, mesos– aquesta crisi diabòlica que ningú no sap aturar, també ens fa ser conscients de la inestabilitat que ens amenaça, de la provisionalitat de tot plegat. Qui ens havia de dir, fa només tres, quatre anys, que estaríem entomant tot el que entomem? Podíem pensar, i acceptar resignadament, que en algun moment les vaques grasses s'aprimarien, però: aquest terrabastall? Amics que passen nits al passadís d'un hospital, coneguts que es queden sense el lloc de feina d'avui per demà, joves preparats que no veuen cap llum al seu horitzó, sous que es retallen sense explicació a més de la meitat, famílies senceres obligades a marxar lluny de casa, d'altres que, directament, es queden al carrer i veuen la marginació més a prop del que mai a la vida haurien pogut imaginar. I mentrestant, ens cal contemplar impotents com el nostre país s'enfonsa, erosionat per aquesta crisi mundial i per un estat que, lluny d'ajudar-lo, l'escanya. I els dirigents polítics, els suposats líders que haurien d'il·luminar aquest túnel per buscar la sortida, es limiten a marejar la perdiu, crear expectatives per frustrar-les l'endemà, fer la puta i la Ramoneta tantes vegades com calgui.

No puc imaginar què li espera a un país que barreja por amb frustració cada dia per esmorzar. Potser sí que pairem aquest beuratge i en sortirem enfortits. Voldria pensar que tots aquests símptomes que es detecten arreu del país, a les associacions, als articles d'opinió dels diaris, en iniciatives individuals... acabaran reeixint i empenyent-nos tots plegats. Els dies que estic optimista ho veig així. L'endemà em llevo pessimista i penso que aquest és un mal moment per exigir coratge i decisió. Potser la tenacitat –allò de llevar-nos ben d'hora...– serà prou per substituir l'èpica del coratge. Potser. Per si de cas, no defallim.