Escric aquestes ratlles mentre el país sencer es veu, es preveu o s'albira assotat per una abraçada siberiana que ens ha de deixar més colgats del que estàvem. I, és clar, és inevitable pensar què escriuria el gran Serguei Dovlàtov, entre vodka i cròniques inversemblants, si ens veiés aqueferats comptant, victoriosament, un centímetre de neu. Però com que en aquest precís instant no neva al meu damunt, em ve una altra referència més mediterrània, que també hauria rigut d'aquests nostres dies: en Josep Maria de Sagarra.

Ja m'imagino alguns versos satírics dels que es feia a sobre, com qui va en bicicleta o tradueix la Divina Comèdia, rient de la neu, del mort, dels homenatges i dels qui els vetllen a tots plegats. Sagarra manté l'arrelament popular –via teatre, via poemes emblemàtics...– i, en canvi, segueix al mig de la controvèrsia estèril. Tibant un dels gèneres clàssics de la literatura –i la catalana s'hi abraona amb ganes–, Sagarra és llegit per uns quants, encara, amb aquell deix ideològic, que decideix que el fem dels nostres o dels seus, literatura al marge. Absurd? Un bon tros, és clar. Però encara avui hi ha qui li retreu, a l'hora de llegir-lo, la seva suposada tebior amb el franquisme. I a Sagarra també li surten amics particulars, com el PP de Barcelona, que va portar a una comissió municipal la proposta d'homenatjar-lo. Sigui com sigui, els poemes i la ironia sagarrians s'imposen. Per sort. Dies abans del pompós homenatge governamental al Palau, a casa ja havíem recitat la Balada de Fra Rupert i el mític Inventor de l'Erotyl. L'àvia feia 90 anys i ho vam celebrar també així, amb ella i amb Sagarra, sense haver de donar ni explicacions ni disculpes.

@aballbona