Si de debò tinguéssim futur, el conjunt de la societat catalana i espanyola hauria de sacsejar-se després de l'enèsima reiteració d'aquesta vinyeta ja clàssica en què un Guàrdia Civil amenaça, deté i agredeix una persona per haver-se-li adreçat en català. Tot això és el que li va passar la setmana passada a l'aeroport del Prat a un jove advocat de Barcelona. Aquest cas pren el relleu a una infinitat d'exemples recents i afins: el cas que estudiarà el Síndic de Greuges arran de la denúncia d'un veí d'Espolla, que acusa la Guàrdia Civil d'haver-lo coaccionat per parlar en català; el cas d'una advocada que ha vist com se li rebutjava un escrit contra l'ordre d'expulsió d'un immigrant pel fet d'haver-lo escrit en català; el cas del Guàrdia Civil de l'aeroport de Son San Joan, de qui ja s'ha provat que va agredir una persona per haver-se-li adreçat en català; el cas de la dona peruana que va ser denunciada en una oficina de la Policia Nacional per parlar en català;  el cas del senyor Albert Cànoves, que no va ser atès a l'hospital de Son Espases perquè parlava en català i ningú no entenia aquest pintoresc idioma indígena; el cas del senyor Josep Andrés Torres, que ha estat acomiadat com a responsable de l'oficina de promoció lingüística de l'Ajuntament de Dénia per haver tingut l'atreviment d'informar sobre la desaparició de l'ús de l'idioma valencià en els dominis municipals; la decisió dels Mossos d'Esquadra de suprimir el català en les seves activitats professionals. I suma i segueix.

Joan Solà va denunciar que, com que la comunitat catalanoparlant no té ressorts per fer-se visible, és molt fàcil decretar que no existeix conflicte lingüístic. I també va argumentar que la defensa del català ja resulta inviable perquè no es poden afrontar els múltiples imperatius que la impossibiliten. En un país amb futur els últims casos de repressió lingüística mereixerien portades als mitjans de comunicació, pronunciaments de la societat civil democràtica, capítols parlamentaris, reaccions de desmarcatge dels col·legues professionals dels agressors. Però res. La destrucció lingüística continua aquí, instal·lada amb aires de normalitat, creixent enmig de l'ombra, el silenci, la impunitat, la por i la resignació, sense que hi hagi cap pulmó polític i social disposat a abordar allò que, en tota regla, hauria de ser tractat com a xenofòbia.