No sóc un dels 972 delegats del PSOE que avui han de votar qui liderarà aquesta formació els propers anys. Però si fos un d'ells, els ho confesso, no sabria a qui votar. Veig grans qualitats en tots dos. Tots dos han ocupat càrrecs d'alta responsabilitat en el govern anterior amb un èxit perfectament descriptible, i és indiscutible que tots dos disposen d'una gran oratòria i capacitat de lideratge. A Rubalcaba, no se li pot negar, el distingeix la tenacitat. Perquè després de perdre estrepitosament les darreres eleccions generals, de fer el pitjor resultat de la història del PSOE, s'ha de tenir tenacitat per intentar ara liderar el partit. I la tenacitat i la fermesa, se suposa, són dues de les moltes qualitats que ha de tenir un líder. De Carme, o Carmen, Chacón, em quedo amb el fet que diu les coses clares. Nítides, m'atreviria a dir. El 2010 ja em va sorprendre en un article a El País, signat conjuntament amb un tal Felipe González, on deia coses com que “els efectes jurídics de la sentència de l'Estatut són petits” o que “quan s'esvaeixi l'escuma i s'observi amb serenitat la situació, es comprovarà que no hi ha un abans i un després de la sentència”. I atribuïa el malestar dels catalans en relació amb Espanya al fet que “el lament independentista i sobiranista exagera i amplifica els greuges i, quan no existeixen, se'ls inventa”. Chacón, doncs, parla clar. I aquesta setmana ho ha tornat a fer: “Tot el PSC i tot el PSOE estem en contra del que els nacionalistes catalans anomenen pacte fiscal”. Claríssim. Insisteixo, no sabria qui votar. Perquè em fa l'efecte que, guanyi qui guanyi al PSOE, a Catalunya anirem igual de bé.