Segueixo amb gran interès les notícies de premsa sobre el procés contra el jutge Garzón. Dijous i ahir divendres van ser dies tan sants com els de Setmana Santa. Llegir atentament el que relaten els testimonis presents a la sala és un exercici molt saludable i un bon tema de meditació. Considero que són aquestes les coses que hauríem de meditar. Massa temps que hem perdut, els capellans, en els anys de formació, meditant el Pare Lapuente i altres llibres del mateix estil. Devoció ensucrada, que acaba afectant la vista. La diabetis de molts capellans prové d'aquest sucre, no del que fem servir per endolcir el cafè. Aquest el tenim controlat. L'altre, en canvi, no ho està. I ens juga males passades. La passió de Crist és la passió de tots els crucificats del món, siguin del color que siguin, i sigui quina sigui la seva ideologia o la seva creença. Una vida, com digué Malraux, tal vegada no valgui res, però tanmateix, hi afegí, estic segur que res no val una vida. I res, al meu entendre, vol dir res. La santa croada, per tant, no va ser santa ni va ser croada. No hi havia res a defensar que valgués una vida. I es van segar vides com qui sega blat. Què en pensem fer d'aquest blat? No és reciclable. No en podem fer partícules per consagrar. D'aquí no en pot sortir el pa d'àngel que comprem a les monges, és evident que no. Aleshores, què pensem fer? Tot el que va sortint a la llum ens afecta de prop a nosaltres, els capellans, i els bisbes, més que a nosaltres. Des de sempre s'ha dit que Franco va salvar l'Església. Si és així, ja ens podem donar per condemnats. O rectifiquem l'error comès i demanem perdó, o tot el que fem no servirà de res. De fet, hi ha molts moments que ja ho sembla. Quan escolto el portaveu episcopal, per exemple, tinc la sensació de no entendre res del que diu. O quan m'assabento, per posar un altre exemple, que hi ha rectors joves que neguen la comunió a determinats feligresos, tampoc ho entenc. Amb quin dret? I sobretot, amb quina autoritat moral? Personalment no m'hi veig amb cor. Sóc jo que no sóc digne. I qualsevol altre, segur que ho és més que jo. Hem vingut a servir, i no a manar o a ser servits. Per sort, la vida ensenya més que el seminari. Ensenya a demanar perdó.