de set en set
Penellons
Aquest és un païset cada cop més nyicris i figaflor
La punta noticiable de la setmana passada, més que no pas els titulaires (que deu ser com caldria anomenar els qui escriuen grossos titulars), l'han posada certs piulaires (que és com sembla que en diuen dels qui fan anar això del twitter). Concretament tres d'ells. Que, en sengles apunts (dos en aquest diari, un en l'Ara, tots del divendres 3), situaven en l'espai els despropòsits de la fredorada que estem patint.
I feien justa conya l'un sobre ai! si Frau Merkel s'assabenta que aquí es tanquen universitats perquè simplement ha deixat de fer calor, l'altre sobre les setmanes que la canalla hauria perdut d'escola a Holanda per estar com a Sitges només a 4 graus, i l'altre encara sobre què passaria si des del desembre estiguéssim tan colgats de neu com a la zona de Grenoble, Lió, Ginebra.
L'Europa de les dues velocitats (quin eufemisme més llepat!) continua essent un fet inapel·lable, i si dimecres anterior, a propòsit d'un altre context, s'invocava aquí Max Weber, en aquest d'avui n'hi ha prou de remetre a Arnold Toynbee i les seves tesis climatològiques sobre la història. Hi ha però també l'altra coordenada, la del temps, per enquadrar l'actual davallada de temperatures per sota del que és habitual: el gran fred del febrer de 1956. Potser la calamitat més devastadora de les muntanyes de Prades entre la plaga de la fil·loxera de finals del XIX, i l'aiguat del 10 d'octubre de 1994. Infant va haver-hi, i no pas al camp sinó a ciutat, just complint per aquells dies els cinc anys, a qui van sortir penellons a dits i a orelles. Ingrat record!
I bé: cap temps passat no fou millor (Eclesiastès: 7,10); i tampoc no és cosa d'entonar amb l'italià castís allò del “piove!: porco governo!” Però a còpia de crònic endarreriment infraestructural, i d'escassa memòria històrica, aquest és un païset cada cop més nyicris i figaflor.
