Per mi que això del PSOE és un experiment sociològic. No pot ser política. No en el sentit etimològic de política, no en el que hauria de ser la política. Dic que és un “experiment sociològic” en el sentit que hi va donar la Mercedes Milà quan va voler justificar que es guanyaria la vida presentant Gran Hermano. O sigui, negant que fos escombraria televisiva i donant a entendre que posar una colla d'ociosos amb aspiracions de fer-se famosos a conviure en una casa plena de càmeres i sense res a fer tenia interès social.

Quina mena d'experiment sociològic dic que és el PSOE? Abans de respondre haig de dir que, com a tot experiment ben fet, abans se n'han fet d'altres a una escala més petita. Els últims anys del PSC, de fet, no són res més que un experiment a escala del que està experimentant el PSOE. No em refereixo en aquest cas a la malaltissa relació entre el PSC i el PSOE o entre catalanitat o espanyolitat. Això no és cap experiment, és una patologia congènita. L'experiment sociològic que és el PSOE (i del qual el PSC és una avançada) no és res més que intentar descobrir fins a on pot anar a parar un partit polític situant-se a l'extrem màxim de desconnexió de la realitat. Un cop han arribat a les cotes més baixes de votants, de representativitat i de quotes de poder (bé, de fet, encara els queda Andalusia per perdre, amb la qual cosa sí que podrien caure encara més avall), ja fa mesos que la desorientació socialista és de tal magnitud que s'han endinsat en una nova dimensió que ja no es pot estudiar des de l'anàlisi política, sinó des de la ciència. Per això els dic, irònicament, que és un experiment sociològic.

El 38è congrés del PSOE que s'ha celebrat a Sevilla va ser una nova exposició pública de la desconnexió de la realitat del partit. Si van negar la crisi econòmica quan ja feia estralls, com poden ser capaços d'adonar-se de la seva pròpia crisi d'identitat? El discurs de Rubalcaba, tot i tenir més contingut que el de Chacón (un àtom sempre és més que res), només és més del mateix. El de Chacón (Zaragoza style) va ser la buidor més cridanera de la història de la política; fins i tot de la televisió cridanera de banalitats que es fa ara. No sé com acabarà l'experiment ni com a català m'interessa gaire. Però els deixo amb un resum que algú va fer a Twitter: “El PSOE ha preferit seguir un fòssil que un conjunt buit.”