Estem millor del que sembla
Si el 2011 ens ha deixat un balanç de retallades a Catalunya i involució democràtica a Espanya, almenys que el 2012 ens porti la sobirania fiscal, que ja seria un pas més cap a la plena llibertat
L'elecció de Rajoy com a president del govern espanyol ha donat ales als discursos apocalíptics i catastrofistes sobre el futur de la llengua i la nació catalanes. No és estranya la por tenint en compte que el Partit Popular ha estat, durant anys, l'instigador de la catalanofòbia més salvatge. Però hi ha moltes maneres d'interpretar la realitat i, al meu entendre, per saber com estem aquí, hem d'analitzar el que passa aquí i no el que passa allà.
Si per alguna cosa hem de témer és per la pervivència de l'estat del benestar més que no pas pel futur de la llengua o de la nació catalanes. El que de debò ens ha d'amoïnar és l'atur juvenil, tantes famílies que no poden arribar a final de mes, tantes reculades en drets i prestacions socials, l'espoli fiscal que ens escanya; per això sí, que hem de patir, perquè la situació és dramàtica. Però pel que fa al futur col·lectiu com a nació, estem més bé que mai.
L'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) diu que els partidaris de l'estat propi han crescut en percentatge en només un any fins a arribar a un notabilíssim 43% de favorables a la independència. Més de 150 pobles i ciutats d'arreu del Principat s'han declarat Municipis per la Independència, en una decisió presa en els seus respectius plens. Òmnium Cultural ja ha anunciat que estudiarà la via de la insubmissió fiscal. El juliol de 2010 un milió de persones van sortir al carrer i, durant l'onada de consultes organitzada per les entitats arreu del país, més de 750.000 persones van acudir a les urnes, de les quals una tercera part a la ciutat de Barcelona. En contra del que pronosticaven els apocalíptics, l'eix nacional és present més que mai en la política catalana; autonomistes, federalistes i partidaris de l'Espanya plural s'han anat convertint en exautonomistes, exfederalistes i expartidaris de l'Espanya plural, i el sobiranisme ha resultat ser el punt de trobada, s'ha anat reforçant demogràficament. La letargia de l'oasi català ja no existeix i això és bo: vol dir que ja no dormim, ja no apostem per la pedagogia que tan pocs resultats ha donat, ja hem abandonat l'estèril propòsit de reformar Espanya, ja hem obert els ulls davant l'espoli fiscal i ja som conscients del dèficit democràtic d'un Estat que reforma la Constitució a conveniència i sense demanar l'opinió de ningú, que posa en qüestió el sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes o que no paga els 759 milions que preveu l'Estatut. Les institucions espanyoles ens han posat a prova una vegada i una altra, i hem reaccionat.
El següent pas és posar fi a l'espoli fiscal. Les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya tenen unes xifres rècord d'espoli fiscal. Si el govern de la Generalitat té la valentia de cridar els ciutadans a les urnes, la resposta de la ciutadania hauria de ser contundent i el dirigents, actuar en conseqüència. Si el 2011 ens ha deixat un balanç de retallades a Catalunya i involució democràtica a Espanya, almenys que el 2012 ens porti la sobirania fiscal, que ja seria un pas més cap a la plena llibertat.
(*) Associació per les Noves Bases de Manresa