Dilluns a la nit vaig arribar a casa de molt mal humor. Venia de la tertúlia de La nit a RAC1 i només havíem pogut parlar deu minuts d'Antoni Tàpies, que acabàvem de saber que havia mort, perquè el director, en Xavi Freixes, havia observat que l'audiència se'ns escapava si hi insistíem, i corríem el risc que no ens escoltés ningú en les dues hores que quedaven de programa. Només ens engresca el Barça i la política, a condició que sigui anti PP i cridi a la independència. Serem uns independents indocumentats. Ja dic que estava de mal humor.
Per televisió retransmetien la cerimònia d'entrega dels premis Gaudí del cine català. Perruqueres, maquilladores i actors agraïen a en Pepe, la Marichuli, en Borja, en Marc i als fills i les mares respectius el trofeu que els feien a mans. Una empenteta més i ens sortiran els Oscar. Fragments de les pel·lícules candidates –en diuen “nominades”--: la majoria per ser exhibides al festival d'horrors de Sitges. I, enmig del sarau, surt en Pere Portabella, que rebia un homenatge per la seva carrera. Va parlar no de la Marichuli sinó d'Orson Welles i tot d'una tot es va il·luminar i les pel·lícules nominades van quedar petites, arraulides i derrotades en un racó. Va parlar després de Tàpies. Tàpies és molt present en el cine de Portabella des que li va fer el cartell d'aquella pel·lícula seva basada en textos de Joan Brossa que es diu No compteu amb els dits i que fa molts anys vam veure al Publi de Barcelona. Està molt bé fer cine de gènere, va dir Portabella, però sense oblidar l'experimentació, l'avantguarda i el compromís polític que Tàpies representa. Els alumnes de l'escola de cine Escac han vist Orson Welles i Portabella, o s'han escaquejat? El mal humor, perdonin.
Molt bé. Fantàstic. Ara retiri's, Portabella, que hem de seguir amb les nominacions i les estàtues amb forma de xemeneia. Vaig tancar i me'n vaig anar a dormir quan el presentador, que va afirmar que era un robot i es va arrencar un braç per demostrar-ho, va projectar sobre la persona del president de la Generalitat, allí assegut, uns acudits que feien angúnia de sentir però que ell es pensava que eren valents i transgressors.
Comentaris
Sembla que amb la institució de la Generalitat i el seu president tothom s'atreveix a ficar-shi (comediants, indignats...), des que Montilla va rebaixar tan escandalosament el nivell de la cosa.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.