Diguin el que diguin els adversaris, els analistes i els corrents interns del PSC, els militants del PSOE han fet bé de triar Alfredo Pérez Rubalcaba com a secretari general. Això, és clar, si del que es tractava era de posar ordre al partit, ofegar els grills i llençar-ne l'olla al reciclatge.

Un partit polític que tingui expectatives de governar no pot ser mai un festival de participació ni un paradigma de democràcia, sinó una organització ben estructurada i una màquina electoral ben engreixada. Hi pot haver altres models –de fet hi són– però està comprovat que no passen de l'aspiració de xarnera parlamentària.

Alfredo Pérez és un dirigent que coneix perfectament els mecanismes de funcionament del partit, té accés franc tant a l'estructura organitzativa com als diferents clans d'influència i té una sòlida autoritat conferida per una carrera política bastida al llarg i ample de totes les tendències que puntualment han controlat el PSOE. No era pas aquest el cas de Carme Chacón, amb una trajectòria que l'ha situada al primer plànol de la popularitat de la mà de Rodríguez Zapatero però que, precisament per això, no li ha permès la dedicació necessària per treballar des de darrere del teló i fer-s'hi una base operativa amb garanties d'èxit, no només en aquesta disputa sinó, sobretot, en el comandament de l'organigrama de federacions del PSOE.

Una altra cosa és que l'estil jacobinista de Rubalcaba sigui una bona opció per a Catalunya i per a les expectatives del PSC. De fet, tampoc no ho hauria estat Carme Chacón, que s'hauria trencat la crisma fent equilibris entre la crida recentralitzadora que ara impera en la política espanyola i la cada vegada més intensa demanda de sobirania política i fiscal que fins i tot alguns destacats socialistes catalans reclamen. En la qüestió de les relacions del PSOE amb el PSC i amb Catalunya, la clau de la qüestió no és l'actitud de Rubalcaba, que ja es coneix d'antuvi i que respon –i ha de respondre– a les directrius d'un partit d'àmbit estatal, sinó l'actitud del PSC. I la veritat és que fer plans per anar a Ferraz a negociar el grau d'autonomia del partit en comptes d'anar-hi a presentar una estratègia decidida, ben trenada, sòlida i de pacte entre iguals, ja és tot un auguri de com acabarà.