L'ordinador portàtil amb el qual (i en el qual) escric aquest article ha fet quatre anys. En termes de producte tecnològic, quatre anys són sinònim de longevitat. Cosima Dannoritzer, l'autora del documental Comprar, llençar, comprar, pot estar orgullosa de mi. No tinc necessitat de canviar-lo. M'he acostumat a la seva manera de funcionar, que m'és còmoda, al seu teclat, que és agradable, tot i que algunes tecles són brutes de cafè i la majoria tenen un color deslluït per la pols... És estrany, tot això de les fidelitats dels humans: quatre anys és força més del que m'han durat la majoria de relacions amoroses, molt més profundes que no la que mantinc amb aquesta maquineta. I, tanmateix, no estic disposat a desprendre'm del meu portàtil, que encara respon prou bé als meus capcirons i al tecleig de les meves idees. Plegat, a més, em serveix de faristol per llegir: i és llavors que entenc l'avantatge que aquest pobre i vell portàtil m'ofereix respecte a la baluerna fixa que havia ocupat, anys enrere, la taula on treballo. A banda que, com és obvi, el portàtil em permet muntar-me l'oficina a qualsevol bar, i un ordinador fix no. Sí, ja sé que amb les nombroses innovacions tecnològiques que tenim a l'abast estic dissertant com ho faria un home de finals del segon mil·lenni i no pas com un de la segona dècada, ja, del tercer. Però se me'n refum.

El meu portàtil, és cert, ha envellit considerablement. Com la màquina del cos, aquesta ha anat perdent, amb els anys, diverses peces. El mal principal ve de les proteccions de plàstic que revesteixen les frontisses: s'han trencat, a una banda i a l'altra, i ara el metall nu de les dues frontisses fa el mateix efecte que si la carn d'un avantbraç hagués estat ratada amb obstinació i hagués deixat a la vista els ossos dels colzes. La sensació és d'una completa desolació. El gris perla del keyboard es mostra, en dos punts, d'allò més pelat. Igual que la gespa d'un camp de segona regional a la zona de l'àrea petita, allà on el porter se sol estirar més sovint i els davanters claven amb més ràbia els tacs de les botes.

Dissabte passat, però, el meu vell portàtil va donar mostres inequívoques d'esgotament, que em van alarmar. Després de quatre anys d'obediència cega als meus dictats, una de les tecles es negava a respondre al dit executor. Era la que correspon al parèntesi de tancament i al número 9, que estava encallada. Totes les altres funcionaven, menys aquesta. Vaig valorar el dèficit d'aquesta tecla i, de seguida, possibilista per necessitat, vaig haver de considerar que havia estat de sort: no em vull imaginar què hauria sigut de mi sense el concurs de qualsevol de les tecles principals! Les que van, per entendre'ns, de la Q, a l'extrem nord-oest, als dos guions (el baix i l'alt), a l'extrem sud-est del teclat... De seguida, però, vaig resoldre que jo no em puc estar sense la tecla del 9 i el parèntesi de tancament. La contrasenya per entrar al meu compte de correu electrònic té un 9. I, en un altre ordre de coses, ¿què seria jo, com a escriptor, sense els parèntesis?

Sempre he defensat que l'important, en una pàgina literària, s'amaga dins els parèntesis. Desconfio dels escriptors que arrufen el nas davant els incisos, les digressions, els excursos, les acotacions... i que opten, militantment, per l'estil més simple: subjecte, verb, complement. Més enllà de la nua argumentació, no se subordinen mai a noves idees enriquidores, que puguin matisar la idea principal. Que em manqués el signe del parèntesi de tancament, doncs, era tot un drama, no podia ser. ¿Havia d'escriure, a partir d'aquest moment, com tants escriptors que em fan avorrir? En Vicenç Lacruz, el meu consultor informàtic, va suggerir-me que m'arribés a la gasolinera i que passés la mànega de l'aire –la que serveix per inflar les rodes dels cotxes– pel meu teclat. Tal dit, tal fet. La brossa que encallava la tecla va desaparèixer tot d'una, i jo (que no en tenia (gat vell com sóc) gens de ganes (val a dir-ho)) no vaig haver de modificar el meu estil per mor de la vellesa del meu ordinador portàtil.