La reestructuració del sistema financer ha deixat tocades de mort les caixes d'estalvis comarcals. La de Mataró i de bona part del Maresme es va integrar a través d'un SIP a Bankia, sense que gairebé ningú aixequés la veu per lamentar-ho. L'esperit dels fundadors se n'ha anat en orris i qui havia de defensar-lo –és a dir, aquells que estatutàriament ho representaven i tenien per aquesta raó cadira al consell directiu–han fet mutis pel passadís, quan el seu paper era assegurar un model de caixes al servei del territori que l'havia vist néixer. Això del SIP, tal com alguns presagiaven, ha estat una manera educada de vendre's al millor postor. Ara el perill rau en la possibilitat ben real de perdre l'obra social, cosa que seria un drama per a localitats en què es cobrien necessitats no assumides per l'administració. En espera de conèixer fil per randa el que passarà exactament, de moment perillen casals, es faran menys exposicions, hi haurà menys beques i ajudes socials i caldrà veure el futur que tindran els premis Iluro.

Serà molt difícil mantenir l'obra social, que pot acabar diluint-se, tenint en compte que el banc “madrileny” que han creat haurà de retribuir els accionistes i no pas la societat civil d'on provenen les caixes fundadores. Un procés de desarrelament inexorable. Mentrestant, tots nosaltres, com si veiéssim ploure.