He de reconèixer que en els temps que corren poques persones tenen l'habilitat d'arrencar-me un somriure d'orella a orella cada vegada que obren la boca. Si m'enxampaven en un bon dia em passava amb en Capri, amb en Ramon i amb l'Eugenio. El somriure irònic me'l feia sorgir temps enrere en Hugh Laurie quan feia de doctor House i en alguna altra ocasió en Rowan Atkinson quan feia de Mr. Bean. Amb Santiago Segura confesso que em costa, però encara hi ha alguns diàlegs d'alguna sèrie –per no anar-me'n als clàssics– que també em posen de bon humor. Però els confesso que darrerament hi ha un personatge que em provoca un somriure d'orella a orella cada cop que el sento en alguna ràdio o en alguna tele. És l'Alejo Vidal-Quadras. Deia diumenge en una entrevista a El País: “Hem de privatitzar TV3. I si no la compra ningú, tancar-la.” L'altre dia demanava al PP (el seu partit) des d'Ondacero que no pactessin amb els nacionalistes perquè, deia, “de la mateixa manera que no hi ha un alcoholisme suau, no hi ha un nacionalisme suau”. Afegia en una altra emissora que Spanair “es va crear per satisfer els deliris de quatre megalòmans nacionalistes” i, dos dies més tard (aquí ja es repetia una mica, no se li pot demanar tant), parlava de les ambaixades del govern català assegurant que “denoten una megalomania neuròtica”. Se m'acaba l'espai. Però els asseguro que la capacitat creativa d'aquest senyor és infinita. Si volen, sempre amb el mateix patró; però no es pot negar que des d'allà a Brussel·les deu dedicar temps a rumiar gags cada vegada més elaborats. Ho he confessat d'entrada, cada cop em fa riure més.