Una crisi econòmica amb conseqüències universals però sense responsables concrets és, si més no, una crisi curiosa: és una crisi deliberadament apartada dels mecanismes explicatius propis de la racionalitat. Aquesta crisi si-més-no-curiosa que patim ha tornat a col·locar en el primer pla de l'escenari una expressió endèmica per a nosaltres: fuga de cervells. Dia sí dia també en les tertúlies públiques o en algun mitjà de comunicació hi ha alguna veu que alerta sobre la fuga de cervells que es donarà a l'Estat espanyol en els pròxims anys. Així, segons els experts, el desnivell entre Espanya i els països punters d'Europa provocarà un èxode de cervells. Incapaç de competir quant a formació, nivell de vida, I+D, salari i oportunitats de feina, l'Estat espanyol es veurà afectat per una massiva fuga de cervells, protagonitzada per aquells professionals qualificadíssims que buscaran nous horitzons vitals i laborals en altres països. Alemanya és una de les principals terres promeses en aquests moments.

Seria insensat minimitzar els efectes desertitzants de la fuga de cervells o la profunditat d'aquest símptoma. Però ara i aquí, també resulta oportú fer un altre tipus d'observació complementària. Quan ens estripem públicament les vestidures a causa d'aquesta emigració, sempre parlem d'una fuga de cervells cap a l'exterior, cap a altres països. I sempre oblidem que també hi ha una altra fuga de cervells que és centrípeta: es tracta d'una fuga de professionals molt valuosos que, mancats d'oportunitats i estímuls, fa anys o dies o hores que van emprendre el llarg i dolorós camí de l'exili interior, del retir. Aquesta fuga de cervells cap endintre també existeix. No s'adorna amb titulars de diari, no gaudeix ni de l'èpica de la partida ni del poderós timbre de la nostàlgia, tampoc no és objecte de reportatges endiumenjats en paper couché. Sobre aquesta diàspora silenciosa i silenciada no hi ha dades oficials ni especulatives. Comparativament resulta menys incòmode afrontar la fuga de cervells cap a l'exterior que no pas diagnosticar aquesta fuga de cervells centrípeta. Assumir-la ens confrontaria amb les nostres misèries més profundes: raquitisme moral, cultura de la intempèrie, lògica caïnita, centres de decisió i poder concebuts com a guàrdies pretorianes, manca de reconeixement, atreviment nul i una pràctica impune de la invisibilització.