Tinc debilitat pels nostàlgics. Ho confesso. M'hi sento agermanada encara que no els conegui de res. Rafel Nadal el conec molt poc. L'he saludat un parell de vegades, l'última a la cerimònia de lliurament del premi Ramon Llull que va guanyar –quina alegria!– l'Imma Monsó. Uns minuts abans que comencés la cerimònia, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, el Rafel Nadal em va ensenyar de la seva Blackberry la coberta del seu llibre Quan érem feliços, guanyador de l'últim premi Nadal. Meravellosa i suggeridora coberta. Títol encara més inspirat. La combinació –la nostàlgia que Quan érem feliços i la tendresa de la fotografia en blanc i negre dels petits germans Nadal– és perfecta, des del meu punt de vista. “Encara que no conegués de res la novel·la ni l'autor, me'l compraria segur”, li vaig dir a l'autor. I Nadal em va confessar la seva inseguretat: “Només espero que la novel·la transcendeixi la història particular de la meva família...” M'he begut la novel·la en una setmana sense por d'ennuegar-me. He de dir que si la novel·la fos només la història d'una família nombrosa a la Girona de postguerra, a mi també m'hauria interessat, però no ho és. No és només això, ni de bon tros, Rafel. La novel·la guanyadora del premi Nadal és un enorme i dolç exercici de nostàlgia, una confessió d'amor a la ciutat de Girona, un exaltat homenatge als nostres grans –pares i avis– i, sobretot, un desig esforçat de retratar –i per tant, evitar que es perdi– una manera de viure que ha desaparegut pràcticament del tot. També és –o ho ha estat per mi– una reconciliació amb un període històric que recordem com a gris, fred i negatiu però que, vés per on, tenia coses bones: el tracte amable i familiar entre els veïns del barri, inclosos els botiguers, els metges, etcètera, la relació estreta de la gent amb el cicle de la natura a través de l'alimentació... On ha anat a parar tot això? Com diuen els Antònia Font: la vida està plena de finals. Nadal uneix les seves ànimes de periodista i d'escriptor, la voluntat de deixar testimoni escrit i la sensibilitat de l'escriptura. Sempre amb naturalitat, sense concessions a la xafarderia que la seva família pot suscitar però sense falsos pudors. Un agraïment personal per acabar: que Nadal mantingui el tracte de “baba” a les seves àvies, una paraula que a molts ens connecta directament amb els anys que érem feliços.