Fa vint anys que no ens veiem, diem de retrobar-nos, i on quedem de Barcelona? Primer proposem el bar de l'hotel Casa Fuster, allà als Jardinets de Gràcia, però ho trobem massa obvi, massa com fa tothom i massa Woody Allen, i ens decidim pel Zurich de la plaça Catalunya, que com que encara és més obvi sembla més natural. Ella ha canviat, jo he canviat, i encara que el Zurich també ho ha fet perquè fa uns anys va ser objecte d'una reforma a fons, el bar sembla el mateix de sempre i els cambrers també.

Quan ens ho hem dit gairebé tot, contemplem pels vidres la plaça Catalunya. Què ho fa que tantes places amb anomenada siguin visualment decebedores? Recordin la Puerta del Sol, el Picadilly Circus o la Times Square. T'hi acostes perquè n'has sentit parlar, i un cop hi ets no acabes d'entendre per quin motiu se'n parla tant i corres a buscar paisatges urbans més amens i menys esventats.

Ens vam conèixer l'any 1992, durant els Jocs Olímpics. Aquell any i de llavors ençà Barcelona ha urbanitzat i tornat a urbanitzar molts quilòmetres de carrers i hectàrees de places públiques. De la plaça Catalunya, ròtula que uneix la ciutat vella amb l'Eixample, les millores de responsabilitat municipal han passat de llarg. El Corte Inglés va calafatar el seu transatlàntic, l'Fnac van fer l'edifici que va fagocitar el Zurich on ens trobem vint anys després, i aquí s'han acabat no en direm les millores sinó els canvis.

Em sembla que el que passa és que la plaça de Catalunya és allò que grecs i llatins en deien un omphalos, un melic, un centre gravitatori, una agulla imantada. Un lloc que crida la gent de manera irresistible, inevitable i fatal. Si els barcelonins i tot el país que baixa o puja a Barcelona ja conflueixen vulguin no vulguin a la plaça Catalunya amb la imatge disgraciosa que presenta, per quin motiu s'ha de caure en la redundància i el dispendi de fer-la més atraient?

Quan sortim del Zurich, hi entren glopades de gent. La terrassa exterior, tot i el fred que pela, és plena de consumidors de cafès i tabac. A l'ombrívola Casa Fuster ens hauríem ensopit i hauríem exterioritzat una melancolia que aquest sol de febrer a la plaça Catalunya ens ha evitat.