A Fortunata y Jacinta, una de les grans novel·les de Galdós, hi ha un personatge inoblidable que es diu Estupiñá. Té una botiga de roba a la Plaza Mayor de Madrid, però la seva fal·lera no és vendre sinó fer-la petar. Ha convertit l'establiment en un niu de tertúlies en què tothom es posa al dia d'allò que passa al barri i al país. Els clients són per a ell una murga i els despatxa de qualsevol manera i, si el maregen gaire amb consultes o gènere que no és a mà, desplega diverses habilitats per dissuadir el comprador, una de les quals és afirmar que allò que li demanen està passat de moda. I, si no té ningú amb qui xerrar, tanca la botiga i se'n va a buscar conversa a una altra banda.

El botiguer a qui li fan nosa els clients és un personatge immortal. En conec uns quants, especialment un de tan sec i antipàtic que atrau. Hi ha qui entra a la seva botiga sense ànim de comprar res, només per divertir-se amb la gens dissimulada impaciència de l'home fins a fer-lo sortir gairebé de polleguera. És relativament estès el malnom de Cal No-n'hi-ha o Cal No-en-tenim per referir-se a botigues mal proveïdes o bé menades per persones que s'estimen més dir “No en tenim” abans que alçar el cul de la cadira per atendre un client.

La versió contemporània del personatge de Pérez Galdós no seria un amant de les tertúlies, sinó el botiguer o dependent que, en lloc d'estar per la feina, està amorrat a un televisor. O a un ordinador portàtil o al mòbil o a l'Ipod o a l'Ipad, qualsevol cosa que li permeti tenir els dits ocupats i els ulls absorbits. L'única pega d'aquest entreteniment és que de tant en tant entra algú i pregunta, demana preus, toca, compara, dubta, torna a preguntar, torna a demanar preus, torna a comparar, torna a dubtar... El botiguer que no suporta aquestes interrupcions ho enllesteix amb un “No en tenim”, “Ja no es porta”, “Als xinos ho trobarà més barat” o, simplement, amb cara de fàstic.