Les bromes gruixudes de la gala Gaudí del cinema català sembla que van incomodar, a més dels destacats polítics de cos present, a una part de l'audiència. La crueltat acostuma a provocar aquests efectes i en l'humor sempre hi és present, encara que sigui en una proporció molt inferior que en el món de la política. El conductor de la gala feia acudits, potser no gaire graciosos, a l'entorn de les retallades, de la corrupció i dels acords entre el govern de CiU i els populars, i alguns espectadors domèstics, com el conseller de Benestar Social i Família, no ho van poder resistir i van tancar la televisió.

La sensibilitat davant de l'exhibició de la crueltat depèn de les pròpies durícies i també de l'empatia, de la proximitat i les complicitats que et vinculen a la víctima. El conseller, que havia resistit amb impressionant enteresa les brutalitats i les humiliacions que des del seu departament es van administrar als beneficiaris de la renda mínima de reinserció l'estiu passat, no va poder pair, en canvi, un guió inclement amb la classe política. Molts periodistes tampoc. A vegades, només a vegades, sembla que l'encertin aquells que des de l'exterior ho impugnen tot plegat i afirmen que polítics, periodistes, gent de la faràndula, banquers i grans fortunes, conformen una casta allunyada de la frustració, la desesperació i les desgràcies que corren pel món. El conseller ofès invocava l'autoestima, i és fàcil d'entendre. Res com aquell xup-xup de satisfacció general, i la música dels afalacs als que tenen la clau de la caixa, i la sensació d'estar tots plegats encantats d'haver-se conegut, i l'espaterrant festival de vanitats en què, sovint, es converteixen aquests actes.

Ser polític i caure bé, avui en dia, és molt difícil, va deixar anar el presentador mentre el president de la Generalitat i el conseller de Cultura es regiraven a les butaques. No sé si fa gràcia però s'ha convertit en un lloc comú. Quin fred que fa, tot està molt malament i porco governo. Polònia segueix triomfant a la televisió i, quan es publiquen, escandalitzen molt més els sous dels administradors de la cosa pública, encara que siguin abnegats i honestos, que el dels futbolistes, o actors o periodistes mediàtics. Els polítics vistos com uns gestors de les misèries, amb escàs contingut ideològic, sense capacitat per combatre les injustícies però amb poc dissimulada fascinació pel poder. Les seves prerrogatives molesten particularment i no cal ni trobar-los en pecat ja que la corrupció, a aquest país, d'una o altra manera ja es dóna per suposada, encara que després s'acostumi a sepultar en el fragor dels combats partidistes o nacionals. Segueixen arreplegant vots, és veritat, però haurien de saber que als electors, més que l'amor els empeny l'odi a l'adversari. Les brometes de la gala no els van fer gràcia i s'entén, però si no ho fan les criatures, són els bufons els que han de dir als reis que van conills i que si segueixen escalant els cims del desprestigi, aviat abastaran les cotes dels banquers.