Deute amb Víctor Serge

Els anys vuitanta vaig llegir un llibre introbable: les Memòries de Víctor Serge, pseudònim de Víctor Lvòvitx Kibàltxitx (1890-1947), traduïdes al castellà i editades el 1973 a Mèxic (Memorias de un revolucionario). Com era possible que una obra d'aquesta envergadura fos gairebé desconeguda entre nosaltres, fins i tot entre els qui veníem de les catacumbes insurgents i estàvem a l'aguait de tantes altres coses interessants que ens havien escamotejat? La raó: Víctor Serge no havia estat segrestat només pel franquisme, sinó també per l'estalinisme i per tots els que havien supeditat la seva consciència al cànon del comunisme governant. Tot plegat havia fet de Víctor Serge un desconegut i un empestat, com havia succeït també amb els seus amics catalans del POUM.

De fet, la redempció dels poumistes no va tenir lloc fins al 1992, amb l'estrena de la magnífica Operació Nikolai, de Dolors Genovès, produïda per TV3, on es posava en clar el segrest i assassinat d'Andreu Nin a mans de la NKVD soviètica, emparada en la campanya infamant dels comunistes submisos. Hi contribuiria també, aviat, la pel·lícula Tierra y libertad, de Ken Loach (1995), sobre la 29 Divisió del front d'Aragó, formada pel POUM, encapçalada per Josep Rovira, en la qual havia format George Orwell i que seria dissolta sense contemplacions. Recordo l'emoció amb què els vells poumistes (molts d'ells incorporats al procés d'unitat del socialisme català) van viure el final definitiu de la calúmnia. Recordo la satisfacció serena de Maria Manonelles (vídua de Josep Rovira), els ulls blaus i brillants de Manuel Alberich i l'entusiasme exultant de Wilebaldo Solano, que viatjaria a diverses universitats europees i rebria un vibrant reconeixement retrospectiu. Gent extraordinària, de la qual vam aprendre, no el “compromís” que es basa en la fe cega, sinó el compromís que es deu a la pròpia consciència i que no transigeix amb cap diktat. Gent de mirada clara i coratjosa, sempre irreverent amb els poders, emancipada de tots els absoluts.

Quan, l'any 1939, amb la retirada, els poumistes arribaven a la frontera francesa, s'hi van trobar Víctor Serge, que els esperava amb una xarxa d'acollida a punt. Víctor Serge, entre nosaltres, ha hagut d'esperar fins ara mateix. Per fi, les seves Memòries han estat reeditades per l'editorial Veintisiete Letras i, almenys en castellà, es poden trobar a les nostres llibreries. Per a molts seran una autèntica revelació. És la vida de l'Europa revolucionària de la primera meitat del segle XX, amb la seva bigarrada antropologia, amb tots els seus somnis i generositats, amb les seves derives més abjectes. I sobretot amb l'antídot contra aquestes darreres: la convicció que “la corrupció del millor és el que hi ha de pitjor”, que cap finalitat, per alta que sigui, no justifica qualsevol mitjà i que cal unir a tot compromís una consciència individual rigorosa i irreductible.

Hi desfilen la Rússia tsarista, el moviment obrer belga, els anarquistes de París, la Barcelona de 1917 i l'amistat amb el Noi del Sucre, la Rússia dels soviets i l'amistat amb Lenin i Trotski, l'amistat amb Andreu Nin, els espartkistes alemanys, el gulag estalinista, la fugida d'Europa encalçat pels nazis, l'exili mexicà... Catalunya té un deute amb Víctor Serge, que és un deute amb ella mateixa: la traducció al català, almenys, de les seves Memòries i també de la seva novel·la El naixement de la nostra força, que transcorre a Barcelona i que el seu protagonista –Darius– és el Noi del Sucre.