Al menjador de la nostra infantesa, el tren era una joguina indeformable. Fins i tot després del descarrilament més acarnissat, els vagons tornaven a la caixa de cartró intactes. Fins a la propera aventura, fins al penúltim xoc. Qui sap si influenciats per aquestes experiències ferroviàries en miniatura, vam créixer convençuts que es tractava d'un mitjà de transport de modèlica seguretat. Potser arribaves tard, però arribaves. Els reiterats accidents al servei de Rodalies, però, no són cap joc: tres accidents en tres setmanes, desenes de ferits, imatges de ferralla recargolada al capdamunt d'una estació. Per això els usuaris del tren hem obert els ulls. Aquelles fresses estranyes durant els trajectes, aquella tremolor sobtada, aquella sensació que a vegades anem massa de pressa... potser no són només sensacions. Però no cal perdre la fe, algun dia serem un país en comptes de ser un menjador on els grans ens deixen jugar sense que molestem gaire. Confiem, doncs, en el tren. Per alguna cosa la fortitud de les locomotores ha servit per inspirar una expressió metafòrica que tots coneixem: xoc de trens. Costa imaginar una col·lisió més sonada. Demà, la nova ministra de Foment, Ana Pastor, serà a Barcelona per tractar amb representants de la Generalitat el traspàs de la gestió de vagons i locomotores, i tot fa pensar que es produirà un d'aquests metafòrics xocs. Tranquils, no cal patir: de portes enfora, tot seran bones paraules, les guspires i les xerricades quedaran de portes endins, i el més probable és que, tot i les reunions i les negociacions, els discursos solemnes i les promeses buides, a Catalunya les infraestructures ferroviàries, la puntualitat i la seguretat continuaran essent de joguina. Fins a la propera aventura, fins al proper ministre.