Hi ha un proverbi que diu: “Reunió de pastors, ovella morta.” I, tal com van les coses, es podria repetir en singular. En efecte, les primeres manifestacions de la ministra Pastor indiquen ben clarament que Catalunya seguirà essent víctima dels mals tractes i de la discriminació habitual en un deliberat esquema de perfil colonial. La titular de Foment es va estrenar tot reconeixent el deute de 759 milions d'euros per obra compromesa i no realitzada i va admetre també que la partida corresponent figurava als pressupostos generals. Es va limitar a incomplir la llei i un conveni solemne amb l'excusa de mal pagador de que no li anava bé de pagar la xifra dels compromisos adquirits ni assumir tampoc els més de 5.000 milions d'euros previstos per a infraestructures. En canvi a la seva Galícia natal li va garantir tota mena d'AVE i de faraòniques obres públiques. Salta, doncs, a la vista que els recursos només són escassos o insuficients quan van destinats a la malquerida. Que els altres territoris segueixen nedant a l'abundància i se'ls atorga la condició de prioritat quan es tracta de fer-hi un eix de comunicació amb Europa via Madrid - Saragossa que requereix un túnel transpirinenc colossal i d'un cost tan elevat que no té justificació ni racionalitat possible i que la UE s'ha negat a beneir i subvencionar, atès que la via mediterrània porta un llarguíssim retard incomprensible i que, per criteris d'eficàcia s'hauria d'haver creat a les zones més dinàmiques per al sector exterior de l'economia.

L'argument per entestar-se a cometre un error d'aquesta magnitud és que la ministra es pregunta en veu alta: com els puc explicar jo als espanyols que hi ha unes autonomies que són més importants que les altres? Doncs precisament d'aquí plora la criatura, Sra. Pastor. Com pot explicar vostè que els trens de Madrid tinguin un mecanisme automàtic de prevenció de xocs com els que, amb tanta freqüència, tenen accidents amb víctimes a la xarxa de Rodalies de Catalunya que gestionen Renfe i Adif? És que les vides dels contribuents catalans no mereixen o valen el mateix que les de la resta dels passatgers en d'altres zones? Em sembla que va ser José Bono l'autor d'aquella frase tan rodona: “No ha nascut encara l'espanyol que sigui més que un altre.” En cas que fos ell i no el Peces-Barba de torn, li faria observar que els directius que ell va col·locar a la Caja de Castilla - La Mancha, per exemple aquell Hernández Moltó que presidia i va ensorrar l'entitat financera, o el vicepresident que va abandonar el càrrec just abans del col·lapse i que era casualment el marit de la Sra. Cospedal, o el Pocero de Seseña a l'hora de saltar-se les normes urbanístiques, eren molt superiors a la resta de compatriotes. O els qui treballen a la fàbrica d'helicòpters que Bono, ministre de Defensa, va situar al territori base de la seva influencia política i personal. De veritat pensa que ens podem empassar que són iguals els qui ja fa 45 anys que paguen peatges per sobre dels límits temporals que marca la llei de condicions? O que Catalunya rebi pel concepte de sanitat per càpita 1.200 euros anuals i a d'altres comunitats n'hi transfereixin 1.600. Que no ho saben que ningú no pot estar més malalt que un català, perquè si ho està és que senzillament és mort? Que no ha vist l'anunci electoral televisat pel PSOE d'Andalusia que blasona que, allà, els llibres de text són gratuïts? No havíem quedat que la solidaritat ha de ser de doble direcció i reciprocitat i que no pot ser perpètua? No sap que Catalunya aporta ella sola a les arques centrals el doble de la suma que tots junts aporten a Alemanya els tres lands més rics més la ciutat land d'Hamburg i que ja han presentat un recurs al Tribunal Constitucional per demanar un sostre màxim més baix que l'actual del 4% del PIB. A la República Federal tenen clar que el beneficiari dels ajusts no pot trencar el principi d'ordinalitat que prohibeix que el donant quedi amb una renda familiar disponible inferior a la que obtenen els receptors. Aquí, per contra, a renda igual es paguen 3.500 euros més que als territoris que, a més de la compensació territorial, tenen privilegis com ara els ordinadors dels escolars, l'odontologia o les classes de masturbació d'Extremadura. Un element, aquest últim, que no crec que valgui la pena reivindicar atès que està a l'abast dels autodidactes.

Normalment, no m'agrada entrar en aquesta mena d'odioses comparances. Es més, no ho he fet mai. Però ara m'ha mogut a fer-ho la legitima defensa i el dret de rèplica a les més innobles falsedats i a les ofenses com les del Peces-Barba que es lamenten de la tria que va fer el comte duc d'Olivares després de la guerra del 1640. Aquest pare desnaturalitzat de la Constitució insulta quan diu que els hauria convingut més quedar-se Portugal en lloc de quedar-se Catalunya. A ells no ho sé, però a nosaltres, segur que si. Entre d'altres raons, perquè no em fan cap gracia els qui prediquen que Barcelona s'ha de bombardejar cada cinquanta anys i tampoc els que volen “quedar-se” amb nosaltres per la força de les armes.

Fins i tot els falangistes (potser també el camisa blava pare de Bono) eren més elegants i parlaven d'un “projecte suggestiu de vida en comú”. Ara, però, ja deuen haver passat els 50 anys d'abstinència i tothom s'ha descarat. D'aquell govern Zapatero amb deliris de grandesa que emulava el gravat d'un sol canó portuguès a la frontera amb la inscripció de “ai Espanya si et mous”! Se'n recorden, oi, de la proclamació que Espanya havia fet “il sorpasso” a italià l'avís de “tremola, França, que vaig per tu”. Doncs bé, ara resulta que l'única cosa en la qual Espanya és líder del món industrialitzat és en la xifra d'aturats, o a la zona subvencionada el 30% de la població activa són funcionaris. I a Itàlia, el govern Monti s'ha negat a presentar els avals per a la candidatura de Roma als Jocs Olímpics. Que no em diguin que el 92 els va tenir Barcelona, perquè, a fi de fer-ho digerir millor, es van organitzar al mateix temps l'Expo de Sevilla i el Madrid Capital Cultural d'Europa, que, per cert, va rebre més inversions que Barcelona. Francament, que un país que pateix la crisi amb uns sacrificis dels assalariats, pensionistes i classes mitjanes de sang, suor i llàgrimes és ben bé allò que van dir els portuguesos en emancipar-se: amb “os mossos dineiros”, els espanyols feien festes i guitarrades. Això si, els banquers i caixers seguiran cobrant les seves obscenes retribucions amb els diners dels rescats que paguem entre tots.