Set-centes quaranta parelles lingüístiques. És el resultat del programa de voluntariat lingüístic que es va posar en marxa a la Garrotxa el 2007 i que ara està a punt d'encetar una nova edició. Aquesta xifra, multiplicada pels programes semblants que s'han dut i es duen a terme a altres comarques gironines i de la resta de Catalunya, dóna com a resultat una xifra gens menyspreable. Sobretot si es té en compte que estem parlant d'una activitat totalment voluntària i altruista. Costa de creure que això pugui passar tal com estan les coses. Però passa. I passa gràcies al fet que no només hi ha gent disposada a ensenyar, sinó que també n'hi ha, i això encara és més important, de disposada a aprendre. Tant els uns com els altres poden donar una lliçó a totes aquelles persones que es fan farts de criticar els nouvinguts mentre no mouen ni un dit per ajudar-los a integrar-se en la nostra societat catalana. I aquesta integració passa, entre moltes altres coses, per la llengua pròpia del país. I hi ha un fotimer de persones disposades a destinar part del temps a ensenyar el nostre idioma. De la mateixa manera que n'hi ha moltes disposades a aprendre català que van a classe, es troben amb la seva parella lingüística o assisteixen a sessions i xerrades a hores sovint intempestives. Tant és si qui hi ha al darrere és la secretaria de Política Lingüística amb el programa de Voluntariat per la Llengua o Òmnium Cultural amb el programa Xerrem, que aquest any s'ha posat en marxa a Salt, o qualsevol altra iniciativa semblant. El que compta és que com a mínim dues persones estan disposades a donar i a rebre. I parlem en molts casos que el perfil dels que reben és el de persones adultes que no tenen un hàbit d'estudi com pot tenir un estudiant en edat escolar i que també es mouen en àmbits sovint limitats en comparació dels dels seus fills. Això implica un esforç addicional que no es pot menystenir. Potser per entendre què els passa pel cap i com se senten ens hauríem de posar en una situació semblant, ser empàtics. Traslladar-nos a un país on no solament costa fer-nos entendre sinó que tampoc no hi som benvinguts malgrat els esforços per integrar-nos. Traslladar-nos, encara que sigui mentalment, a un país on sempre o molt sovint serem considerats ciutadans de segona. Perquè estem segurs de poder posar la mà al foc i afirmar que això no ens passarà mai?