La nit de tal dia com avui, només que just setanta anys enrere, a Petrópolis, es llevava la vida, seguit de la seva fidel muller, Lotte, l'escriptor austríac Stefan Zweig. Després d'un llarg periple, s'havia escapolit de les urpes nazis. Però no va saber o no va voler sobreposar-se a la idea –aquell hivern del 1942, quan la Wehrmacht s'escampava com taca d'oli arreu d'Europa– que assistia a la fi d'un món. I no ja pas el d'ahir, tan ben descrit per ell en la seva autobiografia homònima. Sinó a la fi del món que encarnava els millors valors llegats per l'Occident a la humanitat tota sencera, al llarg de segles d'evolució no precisament plàcida.

Mig any abans, exactament el 3 d'agost de 1941, en plena ofensiva inaturable de l'exèrcit alemany contra la URSS, un altre exiliat com Zweig, no pas jueu, però sí sota un estigma semblant (el de Rotspanier!) als ulls del III Reich, del qual, enmig de la França ocupada, no estava pas estalvi, Carles Riba, escrivia, si no rajava, un dels cims, no sols de la “poesia política”, sinó de la poesia de sentiments unànimes de tots els temps: la novena Elegia de Bierville. I, des d'un coneixement de la tradició humanística no menys profund, reflexionava sobre els avatars de la història, fins a desbordar-se tot ell en un crit malgrat tot de joia esperançada.

No cal dir com totes dues opcions davant l'adversitat són perfectament legítimes. L'autosacrifici de Zweig, lamentabilíssim, ret tanmateix testimoni extrem d'una consciència crítica en cap cas disposada a transigir amb la barbàrie. El clam exultant de Riba fonamenta raonadament una “voluntat d'ésser” que el redimeix de qualsevol taca d'ingenuïtat.

La violència sistèmica dels nostres dies no és tan de primera instància com la de llavors, però sí semblantment trasbalsadora: cal dir quina ha de ser l'opció que hi han d'adoptar els catalans?