No havia vist encara la reforma que s'ha fet a l'Hotel España del carrer Sant Pau de Barcelona, en ple Raval i darrere del Liceu, i l'altre dia hi vaig entrar a fer nas. Molt bé. Espectacular. Abans, fins fa dos o tres anys enrere, ja es veia que se li podia treure partit amb una neteja a fons que li llevés la pols, les teranyines i l'olor de resclosit i amb la restitució dels colors originals a les ceràmiques i els frescos. L'operació ha estat feta amb generositat i ara l'Hotel España és un establiment de quatre estrelles que ha deixat de fer aquella mitja por d'abans i és lluminós, entretingut de veure i molt acollidor. Quan vaig anar per entrar, un cambrer molt tocat i posat em va obrir la porta de vidre i em va dir bon dia.

L'Hotel España és un deliri modernista de Lluís Domènech i Montaner, el mateix arquitecte del Palau de la Música Catalana. Si el Palau és l'exaltació catalanista, l'hotel és una mena de poble espanyol amb els aires sevillans molt acusats. Quan hi entres sembla que t'hi hagis de trobar Enric Granados interpretant al piano l'Iberia del seu amic Isaac Albéniz de Camprodon, de la mateixa manera que quan entres al Palau sempre hi esperes la cavalcada de les Valquíries com a introducció del Cant de la senyera.

Com que Domènech i Montaner, tres anys abans de construir l'hotel, va ser un dels Quatre presidents que van reclamar a Espanya una Catalunya lliure, forta i autònoma amb el tancament de caixes com a mesura de força, podem dir que fa un segle que ens debatem entre el Palau de la Música de les grans ocasions sobiranistes i la convivència amb Espanya representada per l'hotel que a Barcelona porta el seu nom. De vegades hem estat més d'hotel, de vegades més de Palau, de vegades les dues coses, i Jordi Pujol, inspirador dels fets del Palau i a la vegada advocat de la convivència amb Espanya, és el perfecte representant del dilema que arrosseguem.

Si la reforma d'Espanya s'hagués fet abans i tan a fons com la de l'hotel, si ens haguessin obert la porta dient-nos bon dia i no hola desgraciats, el Palau no tibaria tant com ho fa ara, i l'hotel no s'hauria convertit en una peça de folklore. Molt decorativa, però de folklore.