El debat sobre la independència d'Escòcia ha començat suaument, amb un extraordinari fair play, com si fos el cèlebre i històric torneig de tennis a Wimbledon. Les paraules han estat mesurades i el primer ministre escocès, Alex Salmond, té la pretensió de recórrer l'illa per explicar les causes i les necessitats de la independència escocesa. Igualment ha reaccionat el govern de Londres volent intervenir en la pregunta d'un futur referèndum i també en el seu calendari.
El primer ministre Cameron vol que la consulta es produeixi en els propers 18 mesos i que la resposta sigui clara i nítida. Anglaterra no vol la secessió encara que sigui amb els millors bon desitjos i l'amistat vers Anglaterra per part dels escocesos. Serà molt interessant veure com es construeix el relat polític per arribar a un referèndum que Alex Salmond vol que s'escaigui l'any 2014 i que, de fet, anul·laria les Acts of Union del 1707, quan els regnes d'Escòcia i d'Anglaterra passaren a formar part del Regne Unit de la Gran Bretanya.
Els anglesos sempre han funcionat amb l'equilibri i l'empirisme de les seves vides, poc propensos a les teories i les ideologies, el respecte pels individus i en la seva capacitat per no sacrificar persones en l'altar de les abstraccions i els ideals. Són pràctics i afrontaran amb realisme la qüestió de la demanda d'independència escocesa. Els anglesos encara es mouran per molt de temps en una lluita per reconciliar un passat que no poden oblidar i un futur que no poden evitar. Des del Congrés de Viena de 1820, que creà la Santa Aliança en esclafar-se les tropes napoleòniques a Waterloo, tant el representant britànic, William Pitt, com el de la cort vienesa, Castlreagh, coincidiren que quan l'equilibri territorial europeu es veu pertorbat, Anglaterra és capaç d'intervenir eficaçment, però és l'últim govern europeu del qual es pot esperar aventures o compromisos de qualsevol mena en qüestions d'índole abstracta.
No hi ha majoria social a Escòcia per aprovar en referèndum la secessió del Regne Unit. Possiblement per això el primer ministre Alex Salmond insisteix en els seus discursos que la independència no va contra Anglaterra. Encara més, el seu plantejament és que la dependència anglesa perdurarà però alhora que la independència entre els dos regnes convé tant als escocesos com als anglesos. Ha estat un pèl més combatiu Cameron que Salmond.
No hi ha constitució britànica escrita i totes les institucions funcionen pel costum i per la jurisprudència emmagatzemada al llarg de la història. Londres ha estat el centre més formidable del més gran imperi de la història que tingué el seu moment més apoteòsic quan la reina Victòria fou proclamada emperadriu de l'Índia per la insistència del seu primer ministre, Benjamí Disraeli, que fou l'inventor d'un cert misticisme imperial que perdurà gairebé cent anys. L'imperi britànic el feren exploradors, comerciants, missioners i altruistes que donaven voltes pel món i clavaven la bandera britànica. En el cas de Zimbabwe, l'antiga Rhodèsia, Cecil Rhodes envià un comunicat a Londres pregant que el govern es fes càrrec del territori conquerit al nord del riu Zambezi.
Però mentre el gran imperi es consolidava arreu del món, a l'interior de la metròpoli començaren els primers signes de secessió que tants maldecaps portarien als governs de Londres. Mentre el conservador Disraeli afavoria el concepte imperial, el seu opositor, el liberal William Gladstone, s'estavellava amb la home rule que els irlandesos demanaven de forma insistent aigualint aquells impulsos imperials que dominaven el panorama polític, militar i cultural del Londres victorià.
El resultat fou que la qüestió irlandesa acabà en una confrontació armada entre els nacionalistes irlandesos i l'exèrcit britànic en el cèlebre aixecament de la Pasqua de 1916, que fou un fracàs per als independentistes però també la llavor perquè l'illa obtingués la independència després d'una guerra civil i la proclamació de la república deslligada del Regne Unit. Fou una esgarrapada molt forta que seria el començament del procés de descolonització que d'una manera ininterrompuda aniria despullant Anglaterra de pràcticament totes les seves colònies.
El segon conflicte esclatà els anys seixanta a Irlanda del Nord, els sis comtats de l'Ulster que quedaren fora de la república d'Irlanda, que provocà un desplegament massiu de l'exèrcit britànic per pacificar les comunitats de protestants i catòlics que estaven enfrontades per raons religioses, socials i de pertinença. Els protestants se sentien i se senten britànics i els catòlics, no. Com a conseqüència d'aquest contenciós es revifà el vell Irish Republican Army (IRA), que actuà amb violència i accions terroristes fins al punt de causar la mort a unes 3.000 persones a Irlanda del Nord i a Anglaterra. Aquest segon conflicte s'acabà amb el famós acord de Divendres Sant de 1998, un dels fets polítics millor valorats dels tres mandats del primer ministre Tony Blair.
L'emancipació d'Irlanda, per tant, ha causat milers de morts, tant en la seva independència, els anys vint, com en la lluita pels drets equitatius dels irlandesos del nord. Es diu que David Cameron actuarà amb una certa racionalitat respecte a la petició formal d'independència d'Alex Salmond. Ja ho veurem.
Com que els escocesos saben quin pa hi donen els anglesos, no cauran en la cridòria dels nacionalistes irlandesos quan deien que “England's difficulty is Ireland's opportunity”. Sembla que ho faran d'una altra manera, sense violència, sense menystenir els anglesos, proposant que poden formar part de la Commonwealth of Nations, com si fos Nova Zelanda o Austràlia, però administrant com creguin més oportú la seva pròpia sobirania. Els conservadors a Escòcia és una espècie gairebé en extinció i l'hegemonia dels laboristes ha cedit molts vots i protagonisme al Partit Nacionalista Escocès. Alex Salmond no té pressa però no pararà fins aconseguir un acord per pactar els termes de la independència escocesa.
Comentaris
Una actitut molt intel·ligent la d'Alex Salmond que, malauradament, pels nostres verals és inexistent.
És un plaer i un enriquiment llegir els seus articles. Explicats sempre amb una profunda claredat i senzillesa. Som molts els que pensem el mateix.
Quant a Escòcia hi ha una cosa que crida l'atenció, que és l'important grau de difuminació dels aspectes identitaris en benefeci dels econòmics, cosa que des de l'òptica catalana no deixa de cridar l'atenció, encara que es pugui considerar que les qúestions econòmiques estan a la base. A tall d'exemple, de la meva estada a Escòcia, fa ja una vintena llarga d'anys, recordo que s'havia de buscar amb lupa en els quioscos i en les llibreries quelcom referent a les llengües pròpies d' Escòcia, l'escot i el gaèlic, i recordo haver llegit un escrit podríem dir de caràctèr nacionalista cultural escocès, en què es posava com a model de difusió cultural la TV3 catalana (!).
Això que dic era abans de l'edervescència del SNP, i possiblement les coses han canviat per a millor, però molt em temo que no pas massa,
(Continua) Si es cerca la pàgina web del SNP es troben articles demanant la millora de l'ensenyament dels idiomes escocesos, o sigui molt lluny de res semblant a la immersió linguïstica, i és més no he estat capaç de localitzar cap document del partit en scots, (que no és gaire difícill d'entendre a partir de l'anglès) ni en gaèlic, que ja és bastant més difícil.
En definitiva, com deia abans, l'economia és la base, però entre poc i massa.......
En un altre ordre de coses, seria interessant si el Sr. Foix vol donar un embolcall històric al seu article, que comprovés una mica les dades i les dates, abans d'enviar l'article a l'impremta:
A) El Congrés de Viena no es va celebrar el 1820, sinó entre 1814 i 1815, efectivament amb motiu de la derrota napoleònica, però abans de Waterloo, car es va iniciar després de la primera abdicació de Napoleó i es va haver d'interrompre a causa de l'I
(Continua) (de l'I)mperi dels Cent Dies, i efectivament, va prosseguir després de Waterloo
B) William Pitt no va participar en el Congrés de Viena perquè va morir el 1806 (suposo que es refereix a William Pitt el Jove, perquè el Vell va morir el 1778, i per tant aquest darrer no va participar en les guerres de la Revolució ni en les napoleòniques).
C) El vescomte de Castlereagh sí que va participar en el Congrés de Viena, però no era austríac, sinó el ministre d' Afers Estrangers britànic (potser el confon amb Metternich, que sí que era austríac?)
D) La Santa Aliança no va néixer en el Congrés de Viena, sinó en el Tractat de París de 26 de Setembre de 1815, com a proposta del tsar Alexandre I per a la defensa de l'Altar i el Tron contra la Revolució.
(Continua) E) Gran Bretanya no va entrar a la Santa Aliança perquè temia que fos un instrument orquestrat per Rússia per a trencar l'equilibri de poders. (En aquest sentit no va aprovar la intervenció a Espanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís per a restablir-hi l'absolutisme, i de la mateixa manera es va oposar a qualsevol intervenció de lla Santa Aliança contra els moviments independentiste s a les colònies espanyoles d' Amèrica.
F) Sí que va entrar Gran Bretanya a la Quàdruple Aliança (integrada per ella, Rússia, Prússia i Àustria) i creada el 20 de Novembre de 1815, que el 1818 es va convertir en la Quíntuple Aliança, amb l'entrada de la França de la Restauració borbònica, per a tractar del manteniment de l'equilibri de poders, sense els components ideològics de la Santa Aliança.
PRECISIÓ: El Congrés de Viena no va arribar a interrompre de manera radical les seves sessions malgrat l'Imperi dels Cent Dies, i va cloure les seves sessions el 9 de Juny de 1815, nou dies abans doncs, de la batalla de Waterloo (18 de Juny de 1815), encara que quedava pendent el tema de França, que va quedar resolt en el Tractat de París de 20 de Novembre de 1815, que significava el retorn de França a les fronteres anteriors a l'inici de les guerres revolucionàries, la imposició d'una indemnització de guerra, l'exclusió a perpetuïtat dels Bonaparte del poder a França i a Itàlia, i en definitiva el reconeixement de la restauració borbònica a França en la persona de Lluís XVIII.
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.