No hem descobert res de nou quan ens hem assabentat que Nicolas Sarkozy, en un míting celebrat a Marsella com a candidat a la reelecció per a la presidència de França, s'ha mostrat contrari a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries adduint que aquest reconeixement no s'adiu al fet d'“estimar França” i que donar drets lingüístics a totes les minories i posar-les sota el control d'un Tribunal Europeu seria com ignorar la història i la tradició de la República francesa. Es tracta d'un discurs perfectament transferible als líders polítics de l'Estat espanyol, i encara que potser no el pregonen amb el mateix ímpetu jacobí perquè van tenir la debilitat d'acceptar el mapa autonòmic i l'harmonització de competències amb Catalunya com a referència, les ganes de fer tot aquest tinglado enrere se'ls transparenta en la mirada i els fa pessigolles a la mà de signar decrets.

Per això tampoc no ens sorprèn que Alícia Sánchez Camacho hagi suggerit al govern d'Artur Mas de reduir sensiblement els ajuts a entitats com ara Òmnium Cultural i destinar-ne els diners a pal·liar els efectes de les retallades en prestacions sanitàries i educatives. Des d'aquí gosaríem afirmar que alimentar la cultura pròpia també forma part de les prioritats que ha de tenir un govern, però, és clar, el concepte del que és propi des d'una perspectiva espanyola ja sabem en què consisteix: ni més ni menys que en el mateix amor a la pàtria-estat a què al·ludeix Sarkozy.

Tampoc no sorprèn que el PSC hagi fet marxa enrere en aquell inici de relació sociovergent que amenaçava de convertir l'espai d'intersecció entre ambdós partits en una borrosa i avorrida majoria política, ni el distanciament d'ERC respecte de CiU, ara que ja no li ve de gust donar-li la mà per festejar sabent que hi trobarà encara la sentor d'un magreig amb el PP de repercussions encara desconegudes. Ni a socialistes ni a republicans no els fa cap gràcia participar en un eufemístic “pool de responsabilitat política per la governabilitat” i haver d'estar constantment justificant un suport d'alt cost electoral que només serviria per envernissar de consens algunes polítiques d'aparador en matèries de sensibilitat social –en el cas del PSC– o sobiranista –en el cas d'ERC– mentre les més estructurals arriben modelades per l'estrany pacte bidireccional entre CiU i PP que els convergents no paren de negar i els populars, de subratllar.