Europa després de la crisi: cap a la unió política

Fa vint anys, els dirigents europeus es van reunir en una petita ciutat holandesa, prop de les fronteres alemanya i belga, per signar un nou tractat. El Tractat de Maastricht representa el pas més important de la integració europea: la creació de la moneda única. La decisió de transferir la sobirania monetària a les instàncies europees va ser el resultat d'uns esdeveniments polítics excepcionals, la caiguda del teló d'acer i la reunificació alemanya, que van impulsar la voluntat política d'unir per sempre les nacions d'Europa en una casa comuna. Deu anys més tard, l'entrada en circulació de l'euro va culminar aquest procés. Avui dia, els ciutadans veuen que el seu país és políticament i econòmicament interdependent amb la resta de països de l'eurozona.

Amb el Tractat de Maastricht tot just acabat de signar, ja se'l criticava pel fet que la construcció monetària i fiscal era incompleta. Maastricht establia una política monetària única, però les polítiques econòmiques, fiscals i socials s'havien deixat en mans dels governs estatals. El Banc Central Europeu (BCE) s'havia d'encarregar de la política monetària, però el tractat no preveia cap contrapartida fiscal. Els dirigents europeus van voler que aquesta construcció fos asimètrica. Molts pensaven que així s'incentivaria la competència per les millors polítiques estatals de fiscalitat i seguretat social. D'altres lamentaven que Maastricht no inclogués una unió política ben definida, però confiaven que hi hauria un efecte d'influència sobre d'altres polítiques un cop l'euro estigués en circulació.

Vint anys més tard, som tots més savis. Després del període de vaques grasses de l'euro, la crisi financera mundial ha donat lloc a la crisi europea del deute sobirà i ha deixat les esquerdes al descobert: a Maastricht no es va construir un fonament prou sòlid per a la casa europea. Una tempesta podria fer caure una casa que només disposa d'una paret sòlida. Alguns observadors de seguida es van mostrar impacients. D'altres auguraven la desaparició de l'euro.

Però vam decebre aquestes expectatives tan espantoses. Els dirigents europeus van deixar ben clar que l'euro és per sempre i van prendre les decisions necessàries per consolidar la casa europea. El BCE va ajudar a arreglar les goteres que la tempesta havia provocat amb unes injeccions de liquiditat sense precedents que garantissin el refinançament dels bancs europeus. La Comissió i el Parlament Europeu van lluitar per una legislació de la UE que donés lloc a un sistema europeu sòlid de supervisió financera i a uns controls creïbles de les decisions pressupostàries i macroeconòmiques. Recentment, els dirigents europeus han signat dos nous tractats complementaris: un “pacte pressupostari”, que obliga els països a adoptar una norma vinculant segons la qual el pressupost estatal ha de ser equilibrat, i un tractat que crea un fons monetari destinat a estabilitzar els països de l'eurozona amb mitjans financers generats a través d'eurobons.

Ara la casa europea està preparada per aguantar d'altres tempestes. Però no ens podem adormir. Encara ens hem de guanyar el cor i el cap dels ciutadans europeus perquè acceptin la nova arquitectura, una arquitectura que es va haver de construir en plena tempesta i que probablement no guanyaria cap concurs. Ara és l'hora de consolidar el que s'ha construït. Per això avui, vint anys després de Maastricht, proposo un pla en cinc punts per al 2020:

1. L'any que ve, els governs europeus haurien d'obrir un debat implicant-hi els parlaments, els partits polítics i els ciutadans sobre l'Europa que volem l'any 2020. El 2013 és l'Any Europeu dels Ciutadans i seria una bona ocasió per posar-s'hi.

2. Les eleccions al Parlament Europeu del 2014 donarien l'ocasió per a un ampli debat: hem d'estabilitzar les decisions preses durant la crisi? Hem d'encaminar-nos cap a una unió política totalment definida? Podem fer-ho amb tots els estats membres o només amb els de l'eurozona? Els partits polítics europeus haurien de desenvolupar diferents visions sobre aquestes qüestions i proposar un candidat que pogués esdevenir el proper president de la Comissió.

3. Abans de les eleccions al Parlament Europeu, els dirigents europeus haurien d'acordar que el proper president de la Comissió, un cop elegit pel Parlament, esdevingués també president del Consell Europeu, a fi de garantir un lideratge polític europeu més fort. Els tractats actuals s'han redactat expressament per permetre-ho.

4. Els dirigents europeus haurien d'acordar que el nou president convoqués una convenció per elaborar un Tractat d'Unió Política Europea. Concretament, haurien de garantir que el Parlament Europeu esdevingués un autèntic legislatiu, amb dret d'iniciativa legislativa i el dret exclusiu d'elegir la Comissió, i que el president de la Comissió tingués el dret de dissoldre el Parlament Europeu en cas necessari.

5. Del 2016 al 2019, el Tractat d'Unió Política Europea estaria subjecte a la ratificació per referèndum a tots els estats membres. Entraria en vigor un cop dos terços d'aquests l'haguessin ratificat. Els ciutadans tindrien dues alternatives: acceptar el nou tractat o rebutjar-lo i, aleshores, romandre en una forma estreta d'associació i seguir beneficiant-se del mercat únic.

Com als anys 89 i 90, estem vivint uns esdeveniments únics que obren la porta a canvis històrics. Europa té l'oportunitat d'anar cap a una unió política més forta. D'aquí al 2020, el nostre continent –aprofitant el mercat interior més gran del món– pot assumir una posició preeminent en l'escena internacional. Per això hem d'estar més units que mai. Hem de tenir l'ànim i la paciència necessaris per a una altra reforma institucional. Roma no es va fer en un dia, i tampoc la unió política europea s'hi farà. Però ara tenim l'oportunitat històrica de fer-la realitat.