Fermesa i unitat, amb substància i convicció

Em sembla que podem estar d'acord en tres o quatre coses fonamentals. La primera, sens dubte, és el valor que l'existència de la Universitat de Girona ha significat per a la societat en els últims vint anys. A vegades, em penso que no som conscients, tots plegats, de la importància de comptar amb una institució com la nostra. No solament pel seu pes econòmic, per la seva vàlua científica i intel·lectual, o per la seva presència social, sinó també per un seguit d'intangibles que han fet, al llarg d'aquests anys, que l'entramat de convivència gironí sigui més ric, més pròsper, més confiat en les seves possibilitats de futur gràcies a la Universitat de Girona.

I n'hi ha més. La necessitat d'anar sempre més enllà, de superar els evidents dèficits que ha patit la UdG des dels seus començaments, la voluntat explícita de fer valer els nostres actius en tots els fòrums on hem estat presents.

Ara vivim uns moments molt delicats. La crisi econòmica està trencant, certament, un determinat concepte d'unitat. I hem de proclamar en veu alta que avui, més que mai, com a universitat, ens és imprescindible mantenir la idea d'uns objectius comuns i d'una manera consensuada d'afrontar els greus problemes que ens afecten.

Com a rectora de la Universitat de Girona sempre he apostat pel diàleg i la cohesió. Que no volen dir, que quedi ben clar, ni un brindis al sol sense substància ni una imposició acrítica. La Universitat es distingeix per un tarannà dialogant que, en el decurs dels meus mandats com a màxima representant de la UdG, tinc la convicció sòlida que s'ha mantingut i reforçat. La Universitat té unes vies institucionals de debat i confrontació d'idees que hem de respectar, no solament perquè són les que ens conformen com a institució sinó perquè hi creiem, perquè és aquí on rau l'essència de la democràcia. Com a rectora, estic treballant amb rigor i transparència pel present i pel futur d'aquesta universitat juntament amb totes les estructures acadèmiques i tots els sectors universitaris.

En aquest context, admeto i valoro totes aquelles opinions discrepants que advoquen per unes altres maneres d'actuar. Sempre que romanguin fidels a la institució. Aquesta és la nostra fortalesa i aquest és el camí que hem d'emprendre amb decisió. Un camí que hem de continuar trepitjant perquè la petja que ens ha d'identificar com a universitaris és justament la que ens parla d'unitat. La que demostra unitat i fermesa. Ho torno a dir: no pas unitat com a foc d'encenalls o com a cortina de fum. No pas unitat sense substància. No pas fermesa perquè s'imposi la convicció al diàleg. No. Fermesa i unitat perquè tots participem del mateix projecte i tots la defensem amb sinceritat.

La tasca primera d'un rector és defensar la seva universitat amb rigor, fer prevaldre l'autonomia de la institució i el coratge amb què es presenta davant la societat. Les universitats públiques es deuen a aquesta societat. Això vol dir que han de ser, alhora, garants de la seva pròpia independència (ningú més no ho farà en el seu nom) i honestes amb la necessitat de mantenir una acurada lleialtat institucional.

La Universitat de Girona forma part de l'ACUP, l'Associació Catalana d'Universitats Públiques, que ha treballat de manera intensa i continuada, al llarg dels darrers anys, per defensar i lluitar pel model d'una universitat pública i democràtica que es posa al servei del país, contribueix a l'equilibri territorial i rep un finançament públic del qual ha de retre comptes de manera rigorosa i transparent: al govern i a la societat, a través del Parlament. En l'ACUP, i en l'entorn del sistema, la UdG té una veu pròpia que es fa sentir. No podem romandre insensibles ni submisos davant la política insistent de retallades. Però tampoc no podem deixar de banda la responsabilitat social que tenim encomanada. Es tracta de dur a terme una política, certament complicada, tendent a mantenir l'equilibri entre el vigor que no es pot veure afectat pel daltabaix econòmic i la necessitat de no oblidar la nostra responsabilitat com a institució pública.

Fa uns dies, jo mateixa ho transmetia així en una carta adreçada als membres de la comunitat universitària:

“El personal de la UdG porta més de 20 anys lluitant per la Universitat de Girona. Una lluita contínua i, moltes vegades, dolorosa, quan hem vist la fragilitat de les nostres reivindicacions i la dificultat d'aconseguir recursos vitals per a la nostra universitat. Hem fet sacrificis i hem demostrat fortalesa i decisió. Tenim la comprensió i el suport de la societat que ens envolta i hem de seguir comptant amb totes les persones que valoren el camí fet i volen continuar acompanyant-nos en el futur: la gent del nostre territori i del nostre país. Per això, hem de treballar amb cohesió i confiança. Confiança en les nostres forces i confiança en les persones de la comunitat universitària. Només és possible si avancem en la transparència de la informació i en el respecte per tots i cadascun dels membres d'aquesta universitat.”

I, al final d'aquella missiva, remarcava que “crec fermament que el camí iniciat, amb moltes dificultats, però també amb molta força, és un camí d'impuls a la transparència, al diàleg i a la participació de tothom i és el camí que ofereix un futur de fortalesa i cohesió a la Universitat de Girona. Tots plegats, des de cada lloc de treball i des de cada àmbit, podem lluitar i guanyar la posició que hem de tenir (la UdG i les seves persones), enmig d'aquesta tempesta que viu el país”.

M'hi reafirmo més que mai.