L'autoritat dels mestres

No és la meva intenció abordar en aquest article el tema del corrent nostàlgic que, en matèria educativa, sembla haver-se instal·lat en determinats discursos i que posa damunt la taula debats sobre tarimes i uniformes, crisi de valors i recuperació de l'autoritat; doncs és comprensible que la urgència per trobar solucions que redueixin el fracàs escolar, acompanyada de la manca de referents pedagògics que ofereixin propostes d'intervenció vàlides per a la nostra època i no per a una altra, ens porti a pensar que transportant i trasplantant en el temps els valors existents en una època en què la institució escolar sí complia les expectatives socials, es reproduiran patrons i resoldrà tota la resta.

Amb tot això, la campanya a favor de reforçar el prestigi de la professió docent està sent més que considerable: als premis d'educació de Catalunya, hem d'afegir els programes televisius que mostren mestres exemplars i escoles que realitzen pràctiques innovadores. Però com que tot això no sembla ser suficient, el Departament d'Ensenyament també ha posat fil a l'agulla, i en una simplificació elevada a la màxima potència d'un tema que té un marc referencial social i polític molt més ampli, pretén fer ressorgir l'autoritat del mestre i la confiança en la institució escolar, amb tot un reguitzell de mecanismes sancionadors a tot aquell que s'atreveixi a agredir un docent.

A part de semblar-me obvi que el ressorgiment de l'autoritat no vindrà pel camí de reivindicar-la, el que més em desconcerta és que siguin precisament aquells sectors que s'autoproclamen més democràtics i progressistes, qui hagin acollit de més bon grat la proposta que els eleva a la categoria d'autoritat pública i exigeixin, a cop de reglament, el que no han estat capaços d'exigir-se a ells mateixos.

Evidentment, convertir-se en un docent culte i format és responsabilitat de cadascú; però no passem per alt que els mestres només som el cap visible d'un engranatge que té moltes mancances; i també és responsabilitat política dissenyar sistemes que garanteixin que els professionals tinguin les competències necessàries per poder donar resposta a les necessitats i expectatives socials.

Només tenen reconeixement social els docents d'aquells països on l'accés a la universitat i a la funció pública segueix un procés de selecció molt rigorós, i on només els millors estudiants tenen la possibilitat de dedicar-se a formar les futures generacions. No cal ni dir que aquesta rigorositat en la selecció s'aplica també als formadors de mestres i, per descomptat, als directius escolars, que han d'haver demostrat la seves competències i són avaluats en funció de com han incidit en la millora dels resultats dels alumnes dels seus centres, i no en funció de la satisfacció del professorat, com passa al nostre país.

I seguint les baules de la cadena, parlaria de la inspecció educativa, però m'ho estalviaré perquè trobo que el procediment d'ingrés al cos d'inspectors aquí a casa nostra mereix un capítol a part.

Mestres i professors tenim la responsabilitat de dignificar la professió amb compromís i esperit de superació; però qui té la legitimitat política, també té la responsabilitat de contribuir-hi amb voluntat de transformació del sistema i compensació de les seves debilitats. Mentrestant, podem seguir repartint títols honorífics: mestre-autoritat pública, director professional o supervisor de l'educació, que el paper ho aguanta tot; però confondre el reconeixement de la capacitat professional amb una simple qüestió de manca de civisme que, evidentment, ha de ser sancionada, no ens retornarà l'autoritat. Potser amb unes polítiques educatives disposades a abordar el problema en tot el seu context, l'autoritat vindria per si sola i no l'hauríem de demanar.