naps i cops
Ni àngels
Dovlàtov alça un retrat portentós de la veritat oficial i tot el que hi ha al darrere
L'equívoc en l'enterrament del “fill fidel del poble estonià, director vitalici de la televisió i Heroi del Treball Soviètic”. El pessebre vivent, amb viacrucis alcohòlic i sexual inclòs, per anar a conèixer la munyidora que ha munyit més llet. O les vicissituds hilarants per trobar el nadó idoni per ser el 400.000 de Tallin. Aquestes estampes es troben a El compromís, de Sergei Dovlàtov, acabat d'editar per primer cop en català per Labreu Edicions.
El volum recull 12 notes que l'escriptor rus havia publicat en diversos diaris estonians durant els anys 70, abans que les autoritats de l'URSS, retratada ja aleshores com una caricatura sòrdida i miserable, el fessin fora del país. Els apunts breus, impol·luts, s'acompanyen d'un ampli relat que mostra el revers rosegat per les rates d'aquella història. Tot cru, sarcàstic, àcid fins a l'extrem, alcohòlic sense intenció de maleït i conscient de la gran comedieta on deambula, sense horitzó. Així és Dovlàtov.
El seu retrat portentós de la veritat oficial i de tot el que hi ha al darrere –sí, els paral·lels són inacabables– m'ha tornat al cap amb el projecte de l'Eurovegas. Una altra vegada discursos fastuosos –11 milions de turistes! Sols un 4% de casinos! Més de 200.000 llocs de feina!– i l'exhibició impúdica de la doble moral (“si s'ha de fer, fem-ho bé”), que sovint ve de qui fa credo d'una determinada moral. Dovlàtov es té per amoral. “En aquesta narració no hi ha àngels ni malvats... No hi ha pecadors ni homes justos. Perquè a la vida tampoc no n'hi ha.” I ja ensumes la distància entre aquest fum dels casinos i la veritat del que serà. Ara que tot trontolla i fins s'ensorra i pugen els nivells de patetisme a l'aire, acudim a El compromís. Amb Eurovegas o sense, Dovlàtov fa que no caminem sols.
