A grans mals....

“Vaig llegir un dia que vostè creia que no fan el desdoblament de la nacional perquè no convé als amos de l'autopista”, em diu un lector amb massa memòria. Jo ni ho recordo, haver escrit això. Però, si us he de ser franc, ho he pensat alguna vegada. Si jo cobrés cada dia, legalment, per tots els cotxes que passen pel meu carrer, prou miraria que les alternatives viàries fossin complicades, engavanyoses i truculentes, dissuasives. I si el carrer no fos meu, però treballés a sou per una empresa que en tingués els drets, hauria de defensar el meu lloc de treball amb les dents.

“Vostè –insisteix el lector– donava a entendre que tots els partits polítics del país cobraven per mantenir la carretera general com està.” Ep! Que això no ho puc dir, de cap de les maneres. No en tinc cap prova, ni crec que la pugui tenir. Donar a entendre... Què vol dir donar a entendre? Ara mateix, vostès creuen que ho dono a entendre? Doncs estan equivocats. Vostès són ben lliures de pensar el que vulguin. Com jo mateix. Que jo, posat en el cas hipotètic que anotava suara, potser pensaria que pagant... És una suposició molt agosarada.

Jo, que recordi, només deia que el que era impossible (desdoblar la carretera) no podia ser. I l'experiència de molts anys de projectes, promeses, afirmacions, lleis, acords, juraments i bones voluntats m'ha demostrat que, per motius que se m'escapen, el desdoblament de la nacional II entre Barcelona i França no es pot acabar mai. Però, és clar, mai no vol pas dir mai de la vida, que la vida (i no parlo pas de la meva) és molt llarga i de més verdes en maduren. Potser sí que algun dia algú veurà la carretera acabada i en funcionament. Poden passar tantes coses! Podem pensar que s'acaba el petroli, que desapareixen els cotxes, que la gent viatja d'una altra manera... Llavors sí, si ho demanem ben demanat, ens acabaran el desdoblament.

El meu lector sembla desconcertat per la meva elucubració. És el que jo volia per fer-lo callar. Però no calla.

“És que, sap?, si vostè tingués raó i fos l'autopista el problema, jo tinc una solució. Sap què podem fer? Tallar l'autopista. Posem uns quants cotxes, uns quants tractors, uns quants camions, el que sigui, uns centenars d'indignats, al mig de les pistes i aturem definitivament el trànsit dels que paguen. Que tothom hagués de passar per la carretera. Els que van a la feina, els turistes, els transportistes, els polítics, els executius de l'autopista, tots per la general.”

“Però això no es pot pas fer”, goso dir.

“Escolti, que m'han tallat carreteres els pagesos, els estudiants, els obrers d'una fàbrica... tothom que té una queixa es veu amb cor de tallar una carretera i a vostè també. Vol un motiu més just que el meu?”

Callo.