Opinió

Un futur imperfecte

El rànquing, les competicions, tan freqüents en la comunicació, minimitzen
el valor dels conceptes, desdibuixen
els continguts i, cosa que és més greu, dificulten la cooperació i la possibilitat
de consens en qüestions fonamentals

El futur no està escrit, es va construint dia a dia. Tampoc la sortida de la crisi ens tornarà al passat. I potser és millor així, si considerem on ens ha conduït la cultura de la competència salvatge, de l'estímul al consum i l'individualisme descontrolat. Quin pot ser, doncs, el futur d'aquest país nostre tan espantat que sembla poder solament creuar els dits i esperar que la tempesta escampi mentre els dirigents insisteixen en una única manera de sortir del forat? Te raó Edgar Morin quan diu que, o bé canviem de direcció o anem de cap a una catàstrofe de dimensions desconegudes? També ens diu que denunciar ( cosa que ja s'està produint) es diferent d'enunciar, que requereix formular, proposar i assajar noves formes de viure, de conviure i de produir, sostingudes per valors diferents dels actuals, per altres conductes personals i col·lectives. Sembla, doncs, que ha arribat el temps de la ciutadania, el d'una nova presa de consciencia transformadora com la que, al llarg del últims segles i en mig de grans terrabastalls, ha permès consolidar els avui tan amenaçats drets humans fonamentals

Però, per avançar cap a aquest futur, hem d'encarar diversos reptes. En primer lloc, cal mantenir-se tossudament descreguts enfront de la inevitabilitat de les dràstiques i injustes mesures emprades. En segon lloc, es tracta de prendre en les nostres pròpies mans aquella part del destí comú que podem modificar. I finalment hem d'identificar quins son els trets més destructius de la nostra cultura, els que ens han dut fins aquí, infiltrats en la quotidianitat, presents en el llenguatge i en les representacions publiques que compartim. Si els identifiquem, els podrem combatre i construir-ne d'altres. Perquè darrere el que se'ns ofereix com a única i natural realitat hi ha una determinada concepció de qui és l'ésser humà i què es el que el mou, el que el motiva... Segles de historiografia ens expliquen que l'home és un llop per a l'home; la majoria d'interpretacions de les teories de Darwin serveixen per afirmar amb contundència que el progrés (hi ha molt a dir sobre què s'entén per progrés...) és resultat d'una brutal competència que aparentment legitima el domini dels més forts. Aquest principi impregna, de forma oberta o camuflada la nostra cultura, la de la vida política i la dels mitjans de comunicació. Es mostra descaradament quan, i aquest n'és tan sols un exemple, un debat polític televisat queda immediatament reduït a un guanyador i a un perdedor com si es tractés d'un partit de futbol, mentre s'oblida el contingut de les diverses opinions i postures. El rànquing, les competicions, tan freqüents en la comunicació, minimitzen el valor dels conceptes, desdibuixen els continguts i, cosa que és més greu, dificulten la cooperació i la possibilitat de consens en qüestions fonamentals. Mentrestant, fiables estudis científics, entre d'altres els de les doctores M. Moreno i G. Sastre, demostren el que molts transformadors socials ja han intuït i practicat: no solament l'existència de capacitats humanes cooperatives, sinó la seva importància per al desenvolupament humà que transcorre des de les primeres cèl·lules fins a les formes mes avençades de relacions i organització. El progrés humà es fonamentaria, doncs, no tant en la competència com en el desenvolupament de la cooperació.

En mig de l'actual obscuritat faríem bé de treballar per construir una nova cultura pública inspirada en aquests valors,
de manera que ens permetés concebre un futur col·lectiu i personal imperfecte, sí, però mai fatalment catastròfic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.