Violències

Els aldarulls habituals que acompanyen cada manifestació que es convoca a Barcelona han arribat a un punt extrem aprofitant la darrera vaga general. La guerrilla urbana es va escampar pel centre de la ciutat i va causar enormes pèrdues tant en mobiliari urbà com en botigues i establiments. Les imatges que han recorregut el món mostren uns carrers en flames i recuperen per a la capital de Catalunya el títol dubtosament honorífic de Rosa de Foc. L'alcalde Xavier Trias ha tret un geni poc habitual i ha proclamat que tot això s'ha d'acabar, i el conseller d'Interior ha qualificat els fets de “criminals” i ha titllat els autors de “delinqüents”. Felip Puig ha afirmat que proposarà un plec de mesures per combatre aquesta “extrema violència”, que inclourà també una “reflexió sociològica”. Benvinguda sigui abans que el fenomen no desbordi ciutadans i autoritats. Tant de bo la pretensió no desemboqui en una comissió “multidisciplinària” encarregada d'elaborar un informe que acabi arxivat en qualsevol racó administratiu.

El vandalisme que sacseja cíclicament Barcelona bé mereix, en efecte, una reflexió. Perquè al darrere de qualsevol violència hi ha una realitat social que la cova i algunes actituds que l'animen. Hi ha una violència crònica, per exemple, als camps de futbol que impulsen o toleren les directives. Amb arguments tan lamentables com la necessitat d'escortar l'equip en sortides aspres o d'acompanyar-lo amb càntics guerrers quan juga a casa contra un rival difícil de doblegar. Només el Barça sota la presidència de Joan Laporta va tallar d'arrel la impunitat amb què actuaven els seus “ultres”. I l'expresident encara en pateix les conseqüències. Una vegada la bèstia ha nascut i ha rebut la complicitat que l'ha fet créixer, es desboca. Al darrere de la violència dels grups radicals dels grans equips hi ha la tolerància de l'afició i la complicitat de les directives. Sempre que perpetren un episodi greu hi ha les mateixes condemnes genèriques, però, a l'hora de la veritat, la inèrcia o fins i tot la covardia s'imposen.

Hi ha una violència feixista que s'alimenta dels interessos dels partits moderats de dreta. És la violència que incita el Partit Popular quan no condemna el franquisme. La que no combat per por de perdre la part més radical del seu electorat. És la violència que enarbora banderes i valors amb la qual se sent identificada, encara, una part poc menyspreable del públic que vota l'opció que ara lidera Mariano Rajoy.

N'hi ha moltes més. Al País Valencià, per exemple, els partits de centre i dreta des de la Transició van animar la violència anticatalana. Primerament la UCD i després el PP van considerar que l'acció d'una guerrilla urbana pretesament “valencianista” que agredia polítics d'esquerra i demòcrates discrepants titllant-los de “catalanistes” i “renegats” els dotava d'un discurs que eixugava el seu passat immediat –hi havia molts dirigents d'aquests partits que procedien directament de les milícies auxiliars franquistes– i els podia ajudar electoralment. Així va ser. Aquesta violència s'ha mantingut a la ciutat de València durant dècades. I encara ara actua amb la més absoluta impunitat. Tant la UCD com el Partit Popular l'han alimentada o l'han justificada sempre. I una part del seu electorat s'hi identifica i la considera ben útil.

També en el cas de la violència etarra hi ha hagut la complicitat, en un primer moment, i més tard la justificació o la indiferència d'una part del nacionalisme basc. El PNB va tardar molt de temps a entendre que havia de plantar cara a ETA. La seva actitud va donar lloc a expressions tan diàfanes com la que s'atribueix a Xabier Arzalluz: “Ells mouen l'arbre i nosaltres collim les nous.”

En les intervencions públiques que van fer els líders sindicals durant la jornada de vaga general van rebutjar condemnar la violència dels piquets. Tothom sap que no es tracta de grups “informatius”, sinó d'escamots “coactius”, que tanquen les botigues sota l'amenaça i la intimidació. En una entrevista radiofònica, el secretari general de Comissions Obreres, Joan Carles Gallego, interpel·lat per Jordi Basté sobre els mètodes que perpetren aquests piquets, va respondre que el preocupaven molt més els que utilitzen els empresaris contra els treballadors que volen fer vaga.

La violència que ara té Barcelona com a plaça forta s'ha alimentat també de la complicitat de l'activisme polític i cívic pretesament progressista, sempre molt més atent a condemnar els excessos de la policia que no els actes vandàlics que es fan parapetats en la lluita contra el sistema. És una violència que es justifica perquè afirma combatre “la que practica el capital”. A Barcelona hi ha molta gent sempre disposada a menystenir-ne els efectes destructius i a justificar-la.

És cert que hi ha altres pressions, altres violències, més refinades però també cruelment efectives. Perpetrades per bancs, per governs o per institucions. I hi ha també la que l'Estat s'adjudica en exclusiva com a dipositari de la sobirania popular i com a garant de la seguretat pública. Però pel que fa a la violència dels grups radicals, sempre té al darrere un cultiu social i unes actituds corporatives que la impulsen perquè consideren que els convé. El conseller Felip Puig afirma que analitzarà la que pateix Barcelona “sociològicament”. Mentre un grup d'experts no arribi a cap conclusió concreta, almenys els que la consideren justificable perquè fa de contrapès a la que exerceix “el sistema” s'ho haurien de fer mirar.