llegir i Escriure
Enyor, enyorament, enyorança
Els catalans hem fet créixer tres mots d'una mateixa arrel
En un dels suplements setmanals de La Vanguardia, el filòsof José Antonio Marina parla del mot añoranza i el reconeix com una creació catalana. Recorda que, ja en el segle XIII, Ramon Llull “enyorava les bones viandes que havia menjat”. En canvi, “en castellà no hi va haver una paraula semblant fins que, ja en el segle XIX, es va importar l'enyorança catalana”.
És un cas curiós: els catalans, per expressar alhora el record i el desig d'una persona o d'una cosa, hem fet créixer tres mots nascuts d'una mateixa arrel: enyor, enyorament i enyorança. El català, com s'ha dit, és un animal que s'enyora, propici a allò que Carles Riba anomenava “l'esclat sempre imminent de l'enyor”. Ho va dir solemnement Jacint Verdaguer: “Dolça Catalunya, /pàtria del meu cor, /quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor.” I Pere Quart va esmenar-li la plana amb la famosa quarteta que dóna a l'enyorament un sentit positiu: “Avui en terra de França / i demà més lluny potser, /no moriré d'enyorança, /ans d'enyorança viuré.” I és que la paraula enyorança, significativament, rima amb recança i també amb esperança: recança de no tenir el bé desitjat i esperanç de tornar-lo a tenir. Per això José Antonio Marina diu que el mot català és més complet i precís que la nostalgia castellana i que la saudade portuguesa, que expressen sentiments més inconcrets i que són més passives. L'enyorament, en canvi, no només pot ser actiu, sinó fins i tot dolç, si hem de creure Josep Maria de Sagarra: “Totes les coses vistes des del mar, /quina mena de mel i d'enyorança!”.
Aquesta aportació nostra a la llengua castellana és valorada així pel professor Marina: “No sóc català, però considero que les troballes del català em pertanyen. Formen part de la gran obra humana en la qual tots participem, de la gran cultura que és patrimoni de la humanitat i l'atractiu més gran de la qual és la seva diversitat, la seva potència creadora.” És una afirmació que l'honora. Val a dir que els catalans vam aportar al seu idioma un altre mot molt més prosaic i pragmàtic: peseta. I qui sap si, tal com van les coses, vindrà un dia en què també l'haurem d'enyorar.
