Un model injust i inviable
El ciutadà no podrà entendre mai
que en aquest marc l'Estat, que necessita fer calaix, per comptes de perseguir
amb tots els mitjans el frau fiscal
opti per l'amnistia dels defraudadors
Segur que a tots ens va impactar la notícia que es produïa fa una setmana a la plaça Syntagma d'Atenes. Dimitris Christulas, un farmacèutic jubilat, de 77 anys, es disparava un tret davant del Parlament. A la butxaca deixava el seu testament polític: “Atès que no tinc una edat que em permeti el recurs a la força (tot i que seria el primer a seguir aquell que agafés un Kalàixnikov) no tinc una altra sortida que posar dignament un punt i final (a la meva vida) abans de veure'm abocat a buscar menjar a les escombraries.” Abans havia explicitat que “el govern ha destruït tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l'Estat durant 35 anys”.
És un dramàtic botó de mostra de la desesperació que viuen milers i milers de persones anònimes no només a Grècia sinó també a casa nostra. No tenen potser ni rostre conegut, ni nom, ni veu. Malviuen en l'anonimat amb l'angoixa de no trobar feina, o amb la por de perdre-la, o de no poder posar un plat a taula o de no arribar a final de mes, o de trobar-se al carrer per no poder pagar la hipoteca... Situacions que posen al límit la capacitat de supervivència o de resistència emocional de qualsevol persona.
Qui o com es reacciona davant d'aquests drames? Hi ha una solidaritat de classe que clama equitat i justícia al carrer. A casa nostra, avui per avui, i més enllà de quatre brètols que les autoritats no han pogut o no han volgut aïllar, encara ben pocs reclamen venjança. Però no hi ha dubte que s'està trencant la cohesió social de forma potser imperceptible. Ho amaguen els mitjans que han optat, també de forma imperceptible, per fer de submisos portaveus de qui té la responsabilitat democràtica de gestionar aquesta crisi. Però aquesta legitimitat s'esquerda en la consciència ciutadana i engendra desconfiança quan es constata que el que deien i prometien aquells que en el seu moment demanaven el vot ara apliquen mesures que el poble entén que més que a la sortida del túnel ens porten al pou de la impotència.
Què diuen ara o què fan? El govern de Rajoy, com abans Zapatero, actua sota el dictat de Brussel·les i sota la pressió dels mercats. Avui Rajoy no té la seguretat que el Banc Central Europeu garanteixi la liquiditat en moments d'emergència. El fantasma del rescat plana damunt l'economia espanyola. I el govern actua a la desesperada. Una colla de mesures aprovades en cascada han donat peu a una aparent improvisació d'aquell que dispara sense estar segur d'impactar els monstres que assetgen la feblesa de la nostra malmesa economia.
El govern dóna peixet a la fera per amansir-la: pujada d'impostos, pressupostos restrictius, llei d'estabilitat amb amnistia fiscal inclosa... Quatre dies després nova clatellada a càrrec de les CCAA de 10.000 M€ en les partides més sensibles de sanitat i educació... Però els mercats i els que manipulen la prima de risc són insaciables.
I el govern de la Generalitat? Comença a posar-se les mans al cap. Aliat del PP, de qui necessita els vots al Parlament de Catalunya i a qui va donar suport a Madrid per aprovar la reforma laboral, resulta que es troba que els seus socis no només li diuen que no pagaran de moment els deutes de l'Estat (tampoc no ho va fer Zapatero) sinó que exigeixen, sota amenaça d'intervenció, que retalli encara més la despesa en educació, sanitat, serveis bàsics i infraestructures a Catalunya per garantir el límit d'un 1,5 % de dèficit. Mala peça al teler. I és que hi ha un cercle infernal que pot donar arguments a la petició d'Esperança Aguirre avalada per la Brunete mediàtica: liquidar el model autonòmic!... No li aniria bé a CiU fer pinya amb uns altres aliats per plantejar alternatives unitàries a Madrid, o preferirà eleccions anticipades?
El ciutadà que té l'aigua fins al coll s'ho mira desconfiat. De la missa només n'entén la meitat. Entén la interdependència del sistema i fins i tot la política d'austeritat, però no podrà entendre mai que en aquest marc l'Estat, que necessita fer calaix, per comptes de perseguir amb tots els mitjans el frau fiscal opti per l'amnistia dels defraudadors. Poca broma: haurien d'haver pagat un 51% dels seus diners i ara, un cop regularitzats els seus fons amagats en paradisos fiscals, només n'hauran de tributar un 10%! Clama al cel!
No ens estranyi que un dia l'explosió social no sigui una simple bretolada.
