Els arguments no compten

No fa molt que vam viure l'últim ensurt, pendents de la publicació de la interlocutòria que havia de resoldre el recurs que el govern de la Generalitat havia presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que havia de decidir si el model lingüístic sencer dels ensenyaments obligatoris a Catalunya quedava afectat o no. Finalment, només es va decidir sobre la petició de tres famílies que volen que els seus fills s'escolaritzin en castellà. Francament, no calia tant soroll. La llei d'educació ja preveu que s'atengui la petició de les famílies que sol·licitin que el castellà sigui la llengua vehicular dels primers aprenentatges dels seus fills o filles.

Però aquest tema no s'ha acabat. L'advocat de les tres famílies ja ha presentat un altre recurs, aquesta vegada al Tribunal Suprem. I en presentaran més i més i més. El seu objectiu és aconseguir trencar el model lingüístic de les nostres escoles. Un model d'èxit que ha estat determinant per fer possible que, en acabar l'escolaritat obligatòria, els nostres joves siguin competents en, com a mínim, dues llengües: català i castellà. I ells, que s'omplen la boca de bilingüisme, el que no volen és, precisament, que un jove de parla habitual castellana es pugui expressar, també, en català, si ho vol. I que un jove que parli, per exemple, amazic a casa, als 16 anys sigui trilingüe.

Tots els arguments pedagògics avalen l'actual sistema, però al darrere de les seves actuacions no hi ha arguments pedagògics, hi ha objectius polítics. El seu és un discurs demagògic que els fa guanyar vots i, sense cap escrúpol, juguen les seves cartes. Saben perfectament que el model d'escola catalana, aplicant la metodologia d'immersió quan calgui i allà on calgui, és determinant per aconseguir que el català es mantingui, amb penes i treballs, com a llengua d'ús a Catalunya. I això és el que els dol. No s'atreveixen a verbalitzar que el català com a llengua històrica i privada, de moment, ja els està bé, però que l'única llengua comuna, a Espanya, ha de ser el castellà. Aquest és el fons de la qüestió.

Quan vam conèixer la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, Plataforma per la Llengua ja va advertir que s'obria la caixa dels trons i que el debat sobre la llengua seria dur. Es van obrint escletxes, s'erosiona el sistema lingüístic, no només a l'ensenyament. Des de dintre, s'alcen veus que reclamen per al castellà la cooficialitat en un futur i hipotètic, encara, estat català independent. I mentrestant, la realitat és que, segons dades recollides a l'Informe CAT2012, de Plataforma per la Llengua, per bé que el 91% de la població diu que entén el català, només el 3% del cinema és en català; les crispetes van molt cares, encara. Només un 6% de les joguines són en català, només 1 dels 30 productes més venuts a Espanya s'etiqueten en català tal com marca la llei, només un 1,5% de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya són en català i, el que és més preocupant, l'ús social del català, a Catalunya, recula lentament però obstinadament...

Per això l'escola ha de compensar la pressió uniformitzadora del carrer i de l'Estat i esdevenir un instrument de civilització, amb el català com a llengua troncal del nostre sistema educatiu per millorar la capacitat de comunicació dels ciutadans i donar-los eines perquè puguin accedir al mercat laboral sense discriminacions i puguin triar en llibertat. L'escola catalana és civilitzada, oberta i progressista. Per això l'hem defensada, la defensem i la continuarem defensant.