Fre a la nostra innocència!
Quan parlem amb una certa frivolitat d'independència, estem parlant de crear un estat propi? Algú sap com es fa? Algú és conscient del que cal fer?
És evident que el fet de passar més de tres-cents anys sense gaudir d'estructures d'estat, ha provocat que el nostre poble i les seves classes dirigents no només hagin perdut el sentit d'estat envers la nostra nació, sinó que no generin les estratègies adients per tal de fer front a l'Estat que ens intenta assimilar nacionalment.
Estem en una situació, com molt bé emmarca el president Pujol en el seu llibre Residuals o independents, en què l'Estat i la classe dirigent nacional espanyola han optat per fer i generar l'estratègia i l'atac final amb l'objectiu d'aniquilar la reivindicació nacional catalana. Durant anys, han estat esquarterant la nació, tot intentant destruir la llengua, la cultura i la nació al País Valencià i a les Illes. Aquesta primera operació, malgrat la fèrria resistència d'una part de la població d'aquests territoris, va tenir un cert èxit. Producte d'això han aconseguit que no hi hagi una sola política nacional i que hi hagi un desequilibri entre la correlació de forces al País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya. Han utilitzat tots els mitjans, com fan els estats, sense innocències de cap tipus, i ara pensen que és el moment de tallar el cap de la serp, que no és altre que el Principat.
Són conscients que ja no serveix la política de repartir joc que va fer el general Franco als poderosos catalans, ni la política de Vicenç Vives, ni la de convèncer els catalans de la necessitat de l'estabilitat de l'Estat, per tal d'ésser presents a Europa, amb l'estratègia del peix al cove. S'han adonat que aquesta política no els ha servit per assimilar Catalunya, i això ha fet que l'Estat i les seves clavegueres hagin preparat una estratègia d'ofec de la realitat institucional, política, econòmica i financera de Catalunya. Evidentment, algunes d'aquestes operacions s'han fet aprofitant la feblesa d'una part de la nostra classe dirigent, que fonamenta el seu poder en el que podríem anomenar el negoci d'Espanya. Però això tampoc no els satisfà.
Els analistes de l'Estat han vist que tot i que ens van prendre el pèl amb l'estat de les autonomies i la transició democràtica, la Catalunya actual és més desacomplexada nacionalment que mai en la seva història. I, dia rere dia, la idea que amb Espanya no hi ha res a fer, no només s'estén entre els nacionalistes, els sobiranistes i els independentistes, sinó que també entre els federalistes i els confederalistes, ja que no troben interlocutors per tirar endavant aquestes opcions polítiques i ja no es posen d'esquena al dret a decidir.
Així, es coneixen reunions a alt nivell d'intel·lectuals, polítics, aparells de l'estat i poders financers per tal de generar, aprofitant l'actual crisi econòmica, una gran operació contra la idea nacional de Catalunya i aconseguir afeblir al màxim les seves institucions nacionals, financeres i acompanyar-ho amb una gran ofensiva, a escala internacional, per tal de desprestigiar la idea de la Catalunya nació, al món. Per fer aquesta acció contra la nostra nació s'utilitzaran tots els mitjans dels aparells de l'estat per deixar Catalunya en un estat d'esgotament, d'inanició, aprofitant les nostres debilitats i inconsciències.
Som conscients que tenim uns aparells de l'estat enfront? Quan parlem amb una certa frivolitat d'independència, estem parlant de crear un estat propi? Algú sap com es fa? Algú és conscient del que cal fer? Aquesta i moltes altres preguntes ens les hem de començar a fer, perquè fins ara la política independentista ha gaudit d'un friquisme moltes vegades irresponsable o inconscient, sense tenir en compte que, si és seriosa la nostra voluntat d'assolir un estat propi, cal fer un gran canvi de xip. Aquest esmentat canvi de xip ha de consistir, en primer lloc, a vèncer la nostra principal feblesa, el nostre principal enemic, que som nosaltres mateixos, les nostres pors, els nostres enfrontaments fratricides, la divisió, la manca de valentia... És important, doncs, que es creïn fundacions, centres d'opinió i pensament, think tanks que elaborin un full de ruta seriós amb tots els continguts polítics, socials i jurídics per tal d'elaborar una gran estratègia per fer front a l'estratègia de l'Estat, que intentarà per tots els mitjans impedir que Catalunya i tota la nació catalana assoleixi la seva independència.
No és possible que avui la nostra classe dirigent no hagi creat serveis de prevenció de riscos i informació per protegir la nostra estratègia d'emancipació nacional. Som a la Unió Europea, al segle XXI, i, per tant, no es pot continuar amb esquemes polítics acomplexats envers l'Estat com hem fet des de la transició democràtica, i possiblement en els darrers tres-cents anys.
La innocència que ha caracteritzat l'actuació política de les nostres institucions ens ha portat a l'actual atzucac. A vegades hom es pregunta si no tenim la síndrome d'Estocolm i si serem capaços de fer aquest canvi. Cal fer, doncs, menys declaracions independentistes, menys volades de coloms i, en canvi, fer més defensa dels pocs eixos de construcció que tenim i crear més eines d'estat que ens permetin enfrontar-nos amb decisió a la gran ofensiva de l'Estat, que ja s'està portant a terme i que cal desemmascarar dia a dia.
El primer pas ha de ser, si es vol, un gran pacte nacional de mínims, però sincer, clar i ferm, de les nostres forces polítiques, del poc que ens queda del món econòmic i financer, de la societat civil i de tots els sectors socials que així ho vulguin. Cal esmentar que només serà possible fer el pas cap a la independència aconseguint aquest gran pacte, i també serà necessari que l'actual classe dirigent, una mica fluixa i gris, se la jugui, arrisqui, perquè tothom ha d'entendre que s'haurà de trencar amb l'statu quo legal que ha creat Espanya. No hi ha cap altra forma, altra alternativa.
