La fórmula d'Unió

S'entén que a molta gent li molesti l'aposta d'Unió per la confederació. És lògic, ara que Catalunya comença a sortir de les ambigüitats i tothom comença a descobrir què amaga sota la màscara (autonomistes-constitucionals, autonomistes-sobiranistes, federalistes i independentistes), només faltava que Unió es tragués de la màniga la fórmula de la confederació. Però no ens enganyem. Aquí, dels partits en actiu més antics, l'un és Unió, i l'altre ERC, fundats l'any 1931. Vuitanta anys són molts més anys dels que puguin tenir moltes de les persones que aquests dies banalitzen o menyspreen Unió. Caldria que més d'un dels megapatriotes acusadors d'Unió es rumiés bé si estaria disposat a caure davant d'un escamot d'afusellament a Burgos o, simplement, que es preguntés si s'ha arriscat tant en la defensa del país com ho va fer la gent d'Unió durant la llarga nit. Agradi o no agradi als partits i les organitzacions d'ara, en l'últim mig segle Unió va començar a parlar d'independència molt abans que ningú. En el manifest fundacional de l'any 1931, Unió no es declarava independentista. En les ponències redactades fins al 1936, tampoc. En l'aturada de la clandestinitat, tampoc. Fins aleshores, Unió havia reclamat “el reconeixement d'una autonomia plena i absoluta, dins d'una confederació ibèrica lliurement pactada”. Però en la declaració de l'any 1963, que marca l'estratègia fins al present, Unió destapa una fórmula que cal llegir atentament per no caure en la superficialitat: “Una confederació amb independència política, interdependència política i fraternitat espiritual amb els altres pobles.” L'esment de la independència és un registre propi i estratègic d'Unió, previ a qualsevol moda. Una altra cosa és la tàctica gradual i l'estètica dialogant que, òbviament, no han de convèncer els adeptes d'altres sigles: “En aquest cas [si l'altra part no està conforme amb la confederació], els que la fessin impossible serien els responsables que els catalans haguessin d'acudir a la que llavors seria l'única solució compatible amb la dignitat de Catalunya i l'únic mitjà de garantir el seu normal desenvolupament, que seria la independència total i absoluta.”

Entre el determinisme autonòmic i l'independentisme romàntic, Unió fa lloc al sentit comú.