Lizaran i Vilarasau

Jo no sé si per oferir als espectadors el drama Agost, ara de nou en cartell al Teatre Nacional de Catalunya, cal construir una casa sencera que com que és de pisos afegeix escales a un edifici, el TNC, que d'aquest element arquitectònic ja en va prou servit. Però ja ho entenc: la boca d'escenari del nostre teatre públic és tan forassenyada que si no hi poses volums tot queda empetitit i no es veu res. També entenc que per omplir la platea enorme i fer rendibles els muntatges s'han d'oferir decorats que causin admiració als espectadors i els justifiquin el desplaçament.

Tampoc no sé, dispensin, si m'interessa gaire que Agost em torni a explicar, com ja havien fet Tennessee Williams i altres, que en els punts d'Estats Units on fa molta calor tothom és mig ximple o és ximple del tot.

Ara, dit tot això, també s'ha de dir, i cal fer-ho amb veu més alta, que el muntatge d'Agost és la consolidació plena de Sergi Belbel com a director, com a dramaturg i com a home de teatre complet que sap donar intenció a cada escena i que sap moure els personatges no diré amb naturalitat, perquè en teatre no hi ha res de natural, sinó amb eficàcia completa. L'Agost del TNC i Belbel és també, i potser sobretot, l'espectacle d'Anna Lizaran i Emma Vilarasau. Què s'ha de dir d'aquestes actrius que no hagin dit abans els altres? Potser no se n'ha de dir res més, però jo sóc jo i afegeixo que elles soles, amb la seva presència, la seva manera de fer i la seva veu, omplen més l'escenari que tots els mobles i els immobles i totes les escales de pujar i baixar.

Em quedo per sempre amb la conversa dislocada de la Vilarasau amb el xèrif, un xèrif que té la veu de James Stewart quan feia de xèrif. I em quedo amb la mena de tiro-liro o de mambo sincopat que la Lizaran ens ofereix al final del primer acte i, per damunt de tot, amb el dinar que ella presideix en el segon. En la història del teatre hi ha molts àpats cèlebres: el del casament dels petits burgesos, el del dia de Nadal de l'Antaviana de Calders o el de la Passió d'Esparreguera, d'on la Lizaran prové, però cap com el d'ella al centre, la Vilarasau a la seva dreta i la resta de l'apostòlica i fantàstica companyia al voltant de la taula.