Titus Livi deia que en les situacions desesperades, el més segur és prendre la decisió més audaç... Potser per això el discurs de Joan Carretero està fent tant de forat.

La setmana passada es va presentar al Teatre Municipal de Girona i va fer el ple. L'ambient era serè, gens cofoi, diria que gairebé greu. I és que davant d'una situació nacional tan desesperada, després de la gran ensarronada dels dirigents d'ERC (no pas dels seus militants), l'independentisme s'està despertant. Carretero ha deixat els bizantinismes de banda i proposa tirar pel dret: majoria absoluta al Parlament, deixar de pidolar a Madrid i proclamació de la independència. No sé si és factible, però cada dia que passa es carrega més de raó. Ara bé, crec que en Carretero, a més, ja té guanyada una altra batalla: la de la credibilitat personal. Diuen que durant el seu mandat, tant ell com tots els seus col·laboradors es pagaven els dinars de treball, i que si s'havia de quedar a dormir a Barcelona, ho feia al mateix despatx en comptes d'anar a l'hotel.

La ciutadania està farta de veure polítics amb mòbils i targetes de crèdit que no van a càrrec seu i de sentir i llegir martingales de tots els colors. Ja no demana brillantor ni carisma als seus governants. Comença a demanar sobrietat. I agraeix que algú li digui, ni que sigui en un míting al teatre: «A mi també m'agrada viure bé, però amb els meus guanys laborals. El diner públic és sagrat.» I aplaudeix quan sent que «no podem tenir polítics que mai no han treballat i que des de la primera comunió fins a la jubilació viuran de la política». I, és clar, acaba canviant el vot quan se li fa veure que «davant de tanta mediocritat, cal promoure llistes obertes, fomentar l'excel·lència i posar fi al diputats gregaris...» L'audàcia i la sobrietat s'agraeixen quan ja no hi ha esperança.