De maig a maig

Davant de les mesures “dràstiques, excepcionals” anunciades pel govern francès culpabilitzant les vagues del mes de maig de l'“economia malmesa”, Teresa Pàmies va anotar el 13 de juny de 1968 en el seu diari: “Però els beneficis colossals, els capitals escandalosos, no ens els toqueu. Tenim molts de gastos els rics. [...], necessitem la vil·la vora el mar i els saffaris a l'Àfrica. [...] Ah, si els estudiants de Suïssa poguessin fer saltar els bancs de Zuric i de Ginebra, les caixes dels cellers blindats, les claus secretes, els contractes ultra-secrets entre banquers i dipositaris, lladres i relladres; dictadors enderrocats i polítics venals i cautelosos, reis i prínceps destronats que deixaren buides les arques de llurs països, capitalistes previsors, sabotejadors de l'economia dels seus propis Estats [...]”

Hi va afegir: “És indignant. Tracten de crear una psicosi pública contra tota vaga, tota reivindicació popular, tota protesta universitària, fent creure a la població que tot això s'ha de pagar. [...] Hem arribat a un lligam tan estret entre monopolis d'un país i d'un altre, que les tradicionals reivindicacions salarials dels treballadors manuals i intel·lectuals les han de pagar tots menys els grans capitalistes.” I va concloure: “Com és possible adobar una societat tan esfilagarsada? Els cassigalls no s'apedacen. Els estudiants de París han donat una resposta, escrita a les parets del Centre Censier: «L'économie est blessée, et bien: qu'elle crève!» Si l'economia està ferida, que rebenti.”

He reproduït aquests fragments, que Pàmies va incloure a la novel·la autobiogràfica Va ploure tot el dia, per commemorar el 15-M. 44 anys després del maig 68, la situació no és ben bé la mateixa, però moltes coses continuen igual, si no han empitjorat. Motius per a la indignació no en falten si només hi ha diners per als Rato.