Opinió

El nou pla d'ajust

Hom té la sensació d'anar en un tren que corre cap al precipici mentre el maquinista discuteix i llança
els passatgers per
les finestres

Dimarts el president Artur Mas presentava el tercer pla d'ajust en un any i mig de govern. Després, el portaveu de CiU, Jordi Turull, defensava les noves retallades destinades a estalviar 1.500 milions d'euros: reducció de les transferències a les empreses públiques de la Generalitat, de les subvencions i d'un 2% del sou dels treballadors públics pel desembre, que, amb el 3% del juny, arribarà al 5% el 2012; reprogramació o aturada i ajornament dels pagaments en infraestructures; venda de part del patrimoni públic; aplicació de les reduccions acordades pel govern central en salut, ensenyament i universitat i matrícula en la formació professional de grau superior.

La tarda de dimarts els webs dels diaris catalans bullien d'indignació contra el nou pla d'ajust. Les referències de Turull a l'herència rebuda i als incompliments dels governs de Madrid contribuïren a escalfar encara més els ànims. És lògic, perquè hom té la sensació d'anar en un tren que corre cap al precipici mentre el maquinista discuteix i llança els passatgers per les finestres.

El problema és que la crisi no només pot acabar amb un autogovern sotmès sempre, abans i ara, a les exigències, les exaccions i els incompliments de l'Estat, sinó que amenaça el present i el futur del país. És clar que hi ha incompliments i herències rebudes i que cal reduir el dèficit. Això ja ho sabíem, però del que es tracta ara és d'encarar la crisi de manera diferent, perquè només amb retallades anem directament al desastre. La crisi ha portat a un cercle viciós que cal trencar: dèficit, retallades, tancament d'empreses, atur, paràlisi econòmica, caiguda dels ingressos fiscals, reducció de les polítiques socials, més dèficit i augment i encariment del deute.

D'aquesta crisi no en sortirem només amb retallades, que no fan més que castigar els col·lectius més vulnerables, sinó reactivant l'economia, repartint equitativament els costos de la crisi, especialment entre els que més responsabilitats tenen en el seu desencadenament i més se n'han beneficiat, i intentant reprendre el creixement. La política de retallades dictades des de Madrid no dóna més de si, trenca la cohesió social –i de retruc el procés de construcció nacional–, alimenta l'aparició d'actituds populistes i antidemocràtiques i ens enfonsa més en el pou. I “exigir” el pacte fiscal, atesa l'actitud del PP –suport de CiU al Parlament de Catalunya–, és, en aquests moments, un brindis al sol per passar l'estona.

El govern de Mas està desbordat. Però ja no hi ha temps per a retrets, perquè ens hi estem jugant molt més que uns futurs resultats electorals. La situació és crítica i requereix un gran pacte social i polític per trobar uns mínims punts de consens entre els partits polítics, els sindicats i les associacions empresarials i de la societat civil. D'aquesta crisi o en sortim plegats o el país s'enfonsa políticament (la recentralització impulsada pel PP enfront de la manca de projecte de país dels partits catalanistes) i econòmica (caiguda irrecuperable de tots els indicadors que garantien l'ascensor social i el nivell productiu i de vida). Per responsabilitat de país, és hora de deixar de banda les picabaralles partidistes, de fer una profunda reflexió col·lectiva i d'impulsar un gran consens sobre com encarar la crisi (i això inclou també quina mena de relacions cal mantenir –o no– amb l'Estat espanyol). Les retallades són un camí sense sortida i en aquest context el govern del president Mas només té dues sortides: impulsar un gran acord nacional apel·lant a la legitimitat que li van conferir les urnes o convocar eleccions.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.